Lleida, la ciutat d'ideals que volem bastir

El centralisme causa pobresa. Ciutats com París, Londres o Madrid s’han fet grans perquè la concentració de poder polític atreu la creació de riquesa. El fet de ser capitals polítiques hi porta també els poders financers i empresarials, però també en fa màquines de xuclar talent i recursos dels territoris que les envolten. Com diu l’Aleix Sarri, el Brexit al Regne Unit, les protestes de les armilles grogues a França o la desertització de les Castelles a Espanya no són casuals, sinó la conseqüència inevitable de dècades i segles de centralització política i econòmica, en bona part forçada. Això no ho podem afrontar només repartint subvencions. La veritable revolució és que tothom pugui participar de la generació de riquesa col·lectiva. 

La manera en què, a Espanya, socialistes i comuns, encapçalats pel ministro Illa, han encarat la crisi de la Covid-19 n’és l’exemple més recent: centralitzant les competències i centrifugant les responsabilitats, sense acompanyar-les de recursos i poder de decisió. La conseqüència és que l’Estat espanyol encapçala el rànquing de morts, i és el país que menys ajuts ha destinat a la seva gent. La negativa a tancar Madrid quan era el focus principal de les infeccions és aquesta actitud tan hidalga que acaba com sempre sense honra ni vaixells. Sempre ho paguen els més dèbils. D’Espanya només n’hi ha una. El centralisme espanyol sempre ha tingut com a objectiu Catalunya, empobrir-la a base d’espoli fiscal i manca d’inversions, i debilitar la seva consciència nacional perquè ni tan sols en sigui conscient i no vulgui mai rebel·lar-se. Fa poc el president aragonès Lambán denunciava la “insolencia” de l’independentisme. Som, com va escriure Joan Maragall, “un crit entre perills”. El projecte nacionalista espanyol d’inflar Madrid té per preu el debilitament relatiu de l’economia catalana, l’enfortiment dels oligopolis, que l’Estat necessita per controlar el país, i per tant la castració del lliure mercat. Tot això va contra les empreses, els empresaris, els treballadors, els autònoms i les pimes catalanes: contra els catalans i contra Catalunya.

La pandèmia, però, amb tot el dolor i crisi que ens ha portat, ha suposat una extensió rapidíssima de la digitalització i, amb ella, obrir unes portes inimaginables a empreses, autònoms i professionals. Cada cop més persones es plantegen deixar total o parcialment la gran conurbació metropolitana i guanyar qualitat de vida. Gràcies a la Catalunya en xarxa torna la Catalunya ciutat. Lleida és un terç del territori català: els terrenys són el nostre petroli, les extensions que a la zona metropolitana de Barcelona no té i que ningú més pot oferir. Necessitem connexions, carreteres, ferrocarrils que no tenim i que Espanya no ens farà. Però, fins i tot així, a les terres de Lleida, l’Alt Pirineu i l’Aran hi ha coses que no creuríeu: el millors arquitectes del món van a la Sentiu de Sió a veure quin vidre corvat posaran al seu edifici de la cinquena avinguda de Nova York, o una empresa del Poal que exporta el 95% de les seves màquines de collir fruita a Nova Zelanda. Milers d’europeus es relaxen a les banyeres d’hidromassatge fabricades a Cervera. La Califònia catalana. Lleida i el Pirineu són el rebost de Catalunya, però som molt més que bestiar i fruita. La digitalització serà per a les nostres terres al segle XXI el que el canal d’Urgell va ser al XX: florida, creació i distribució de riquesa. Podem fer “la ciutat d'ideals que volíem bastir” de Màrius Torres.

L’Estat espanyol s’ha separat dels catalans, reduint les inversions i negant al català la condició d’igualtat al castellà. Per això un nombre creixent de catalans veu en la independència l’única sortida. Ens cal per construir un país descentralitzat on, com diu l’alcalde de la Seu d’Urgell, Jordi Fàbrega, la igualtat d’oportunitats no depengui del codi postal. Amb el reequilibri territorial que reclama Cristina Casol. Un país que defensi el territori, formi i protegeixi els treballadors, i equilibri el terreny de joc perquè pimes i autònoms puguin competir. La multicentralització institucional i econòmica de Catalunya ha de ser un fet.

Un país amb múltiples centres serà més lliure, més pròsper i més democràtic, més preparat per esdevenir un Estat quan en tinguem l’ocasió. Lleida està cridada a ser, com és des de l’Edat Mitjana, capital de Catalunya a la terra ferma. Cada poble, cada ciutat, cada comarca ha de poder tenir futur per ella mateixa sense dependre de les subvencions. Fem-ho junts.