SEGRE
Còpies, còpies!

Còpies, còpies!SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Em van semblar poc estimulants les paraules de l’honorable consellera de Cultura durant la darrera buidada del Museu Diocesà de Lleida: que “farien tot el possible perquè les obres tornessin a casa”. Què vol dir?

Hi ha possible recurs? Potser sí, potser no. Es drecen en contra els bisbats aragonesos, tot el govern aragonès, i si molt em pressionen, qualsevol autoritat governamental i judicial espanyola a la qual es recorregués. A més, Roma ha parlat, locuta est. Encara més greu, en tot aquest desgraciat episodi hem pogut endevinar una inacció, un allunyament de la brega, un refús d’implicació a fons de les institucions catalanes, de la resta de bisbats. Vull dir que, encara que s’hagin fet gestions correctes, no s’ha sentit prou brogit, prou brega, que no ha ressonat una indignació general ni s’han trobat prou camins de força. Aquesta és la impressió que en traiem.

Se’n queixava Josep Maria Forné en una entrevista a TV3 mentre es projectaven les imatges del darrer carregament al camió i un centenar de lleidatans s’ho miraven enarborant cartellets. Aquesta acció de força ben ostensible, aquest despullament en diverses etapes, s’ha deixat com un afer estrictament lleidatà, quan en realitat aquesta ferida cultural, per la seva naturalesa i pel fet que es mutilava un museu nacional, calia que desvetllés un compromís global de tota la ciutadania catalana.

Jo tinc la impressió que les obres es quedaran a l’Aragó i que la frontera espiritual en rebrà les conseqüències: les desenes de parròquies del bisbat de Lleida que van passar a Aragó quan es va acordar beneficiar els bisbats de Barbastre-Montsó i Osca marcaven un tombant en la història fins aleshores comuna, quelcom d’enemistat començava a dibuixar-se. Les fronteres administratives civils coincidien definitivament amb les episcopals. Mal negoci..

Les autoritats de l’Església no van tenir en compte el poble, van donar la raó –fins el Vaticà, des de les seves altures– a les reclamacions engegades per Aragó d’obres d’art salvades fa més de cent anys per compra i conservades delicadament a Lleida, que altrament haurien desaparegut, robades, destruïdes o, definitivament, deteriorades des de mitjan segle XIX. Jo no he vist els il·lustríssims bisbe i arquebisbe de Barcelona i Tarragona més els abats i abadesses dels monestirs catalans encapçalant una delegació davant del sant pare en defensa d’aquest patrimoni.

Deixem les lamentacions. Què podia fer Lleida quan van començar les demandes, les insolents exigències? Prendre unes mesures especials per al cas que anessin mal dades. Als primers rumors de reclamació podia fer una cosa lògica i previsora: fer còpia de tot el material. No es duguin les mans al cap, no dic cap barbaritat, dic quelcom factible. Oi que els faria gràcia, estimats lectors, tenir a casa seva còpies de Dalí, de Leonardo, de Miró o de Tolouse-Lautrec? Quan dic còpia vull dir treure fotografies dels retaules, de mida exacta, amb màquines especials, que n’hi ha i que estampen la foto a tot color en gran paper fotogràfic. El resultat s’emmarca i ja tenim altre cop el retaule o el tros de retaule, o el quadre, o el frontal d’altar. Al peu es fa constar que és còpia, i tothom sap de què va. La contrarietat i la punyida dolorosa no és tanta com la d’ara, amb la contemplació de les parets buides.

El mateix, més compromès, i igualment valuós, s’hauria fet amb les peces tridimensionals. Hi ha escultors, artesans, antiquaris restauradors, capaços de reproduir en fusta, alabastre, metall o pedra la cadira, la caixa, el fèretre, el crucifix, la marededeu romànica o gòtica, el canelobre, el reliquiari, el setial, l’escambell, la creu, el gerro. I pintors que reproduirien els colors vius o beguts que convinguessin. Mirin: s’havien tallat en fusta, fa anys, unes quantes verges menudes, romàniques, que no corresponien a cap model real; obres, no signades, de Leandre Cristòfol, acolorides per Lluís Trepat, portaven la certificació de “no autèntiques”. Això m’havia contat Ton Sirera. Qui en pogués tenir una!.

Doncs, ja està. Potser encara hi som a temps si pensem que tot el material que ha volat està mesurat al mil·límetre, catalogat, fotografiat, enregistrat en vídeo.

Quin goig. Lleida posseiria tot un museu de còpies. Potser seria una atracció i tot, i més si fos possible en part o en tot gràcies a subscripció popular. Una intel·ligent novetat, una mostra d’energia amb un tel de nostàlgia sana. I un avís a les generacions futures.

Còpies, còpies!

Còpies, còpies!SEGRE

tracking