SEGRE

TRIBUNA

Vallmanya no mereix aquesta politització

Vallmanya no mereix aquesta politització

Vallmanya no mereix aquesta polititzacióSEGRE

Creat:

Actualitzat:

Aquestes últimes setmanes assistim perplexes a una explicació esbiaixada i condicionada de la història centenària de la Casa de Vallmanya –no pas Cal Macià. Mai va ser la casa del president Macià. Durant molts anys va ser el latifundi d’una família burgesa on pràcticament s’obligava a un vassallatge propi de l’època feudal, obligant els pagesos que la conreaven a pagar abusivament part de les produccions a l’administrador de la finca.

La filla, Maria Macià Lamarca, avançat el segle XX, sí que va tenir algun mirament envers els treballadors de la casa. La recorden com una bona dona. Al poble també la recordem perquè, abans de vindre de Barcelona, normalment una vegada a l’any, ens reparaven mínimament els sots de la malmesa carretera L-800.

Les persones mai tenim la veritat absoluta de res, però els historiadors, com a tècnics i estudiosos, sí que han de contrastar i buscar un punt de vista objectiu a l’hora de tractar públicament qualsevol fet històric. Ho han de fer sempre! Si no ho fan, perden tota la credibilitat.

Dit això. Un bon historiador ha d’objectivar qualsevol afer històric, sense deixar-se portar ni pels sentiments, ni molt menys per la ideologia política. Si a més li afegeixes que els que encapçalen aquestes reivindicacions són historiadors i historiadores a les quals se’ls veu el plomall contant la història de manera esbiaixada, buscant acontentar i adular cúpules polítiques de les quals esperen, qui sap, obrir-se portes dins de l’administració o continuant rebent la subvenció de la qual es financen les entitats on treballen, segueixen perdent credibilitat.

Aleshores, quan passa això, o bé estem davant de la pèrdua de la dignitat de la persona o bé estem davant d’una falta de codi ètic o professional alarmant.

Si us plau, prou de contar el que us interessa i expliqueu-ho tot, el que obvieu interessadament, també. Prou de contar mitges mentides i mitges veritats.

Pel que fa a la politització que s’està fent d’aquest afer: som davant d’un exemple més de la degradació en la qual cauen molts polítics en l’actualitat. Per la manera que actuen dins de partits polítics que van fundar segurament uns autèntics servidors públics, algun dels seus antecessors qualificarien d’espectacle vergonyós el que estan veient en els seus successors. Ho qualificarien així per bàsics, per populistes i manipuladors o simplement per demostrar poca llargada de mires, veient el ridícul en el qual estan caient.

Quant a la Casa de Vallmanya, tant de bo l’ajuntament d’Alcarràs tingués recursos per recuperar-la, tant de bo. Durant els darrers 10 anys, mentre Alcarràs ha tingut els ingressos més alts de l’època recent, s’hauria d’haver fet caixa i s’haurien complert les prioritats que necessiten el municipi i la ciutadania, la qual està tenint una càrrega impositiva brutal i que malauradament no està veient reflectida en les inversions endarrerides que patim al municipi: camins malmesos, carrers trencats i molt patrimoni històric en propietat al qual s’hi ha de destinar molts diners per restaurar-lo i en el qual durant aquests anys no s’ha fet pràcticament res.

Tenim feina, molta feina i faríem bé d’anar units a la recerca de solucions factibles i realistes..

Ahir, unes quantes persones que paguen pocs o cap impost a Alcarràs, atiats per uns quants polítics culpables de la crisi econòmica municipal, causada després de vuit anys governant Alcarràs des d’un núvol, van caure en el parany d’un acte polititzat.

Aquests polítics havien dimensionat la despesa corrent de l’ajuntament per sobre de les seves possibilitats. Una despesa que anava encaminada, per tal de sortir-se’n, amb una altra pujada d’impostos estratosfèrica. Una més!

Si no és així, entenc que haurien continuat acumulant factures al calaix i amb l’anàlisi poc acurada que feien, haurien continuat augmentant aquestes despeses supèrflues, hipotecant futures inversions i manteniments. Amb endeutaments encoberts en lloguers i destinant diners a estudis i projectes que sabien que a part d’acontentar amics no servirien per a gaire cosa més.

Comprar la Casa de Vallmanya és un calaix de sastre i un altre pou sense fons que es menjaria, durant molts anys, la majoria de subvencions que rep qualsevol ens local. Provocant un dèficit en les inversions prioritàries que necessita el municipi.

Senyores i senyors, siguem pragmàtics. Si volem que la Casa es mantingui en peu, ho volem pel que representa la història del món rural en el nostre poble, no pel MHP Macià. Per aquest motiu estem intentant recuperar un mecenes que estaria disposat a comprar-la, restaurar-la i fer-la visitable.

Ara mateix, l’únic que pot fer l’ajuntament és tutelar un acord entre les parts i intentar que l’actual propietari la vengui, o d’altra banda, insistir perquè la conservi com a BCIL (Bé Cultural d’Interès Local), que és tal com marca la llei.

Una última cosa: la Casa ha quedat clar que no va ser mai del Molt Honorable President Macià, ni hi va passar llargues temporades, ni hi va estiuejar com ens volen fer creure. I si ho hagués fet, i tingués el valor sentimental que volen fer-nos creure el seguici d’historiadors polititzats, als hereus que es van malvendre el pastís de l’herència sense assegurar-ne la conservació, com a tots els governs que han passat des de la restauració de la Generalitat, els hauríem de titllar d’irresponsables.

Aquests no hi van destinar ni un sol euro a la part de la història que ara ens volen fer creure. L’últim cas, el del MHP Torra, que, durant els darrers anys ha estat al capdavant del país i no l’hem vist ni col·locar una trista teula en el seu lloc per tal de salvar l’esfondrament de la coberta.

Vallmanya no mereix aquesta politització

Vallmanya no mereix aquesta polititzacióSEGRE

tracking