x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

TRIBUNA
  • JOAN PINYOL

Que també sigui la seu de la memòria!

Actualitzada 28/06/2021 a les 09:03
Que també sigui la seu de la memòria!

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Que també sigui la seu de la memòria!

SEGRE
Que també sigui la seu de la memòria!

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Que també sigui la seu de la memòria!

SEGRE
alt

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Organitzats per aconseguir l'impossible

Si ets suec, visites Madrid i algú et porta al Valle de los Caídos, veuràs una basílica benedictina on cada dia a les 11 del matí s’oficia una missa concelebrada i cantada per una escolania. Si després de la cerimònia t’hi passeges amb ulls de turista, podràs admirar uns grans retaules laterals, tres a cada banda del passadís central, dedicats a sis verges cristianes diferents i se’t permetrà observar-ne el detall.

Abans de marxar fins i tot podràs adquirir una piruleta amb l’emblema d’una basílica que costa 340.000 euros anuals a l’Estat espanyol i que la Fundación del Valle de los Caídos encara avui no ha de justificar. Després de l’excursió és ben bé que has fet el suec.

Com que a l’Estat espanyol la Memòria Històrica només s’ha erigit per a l’honor i la perpetuïtat pública dels que van vèncer la maleïda guerra, ningú no t’explicarà que darrere aquells retaules de les verges cristianes hi ha més de 30.000 cossos profanats de llurs fosses anteriors i traslladats allí sense el coneixement de les seves famílies, amb nocturnitat i traïdoria per part d’una dictadura que volia omplir de víctimes aquell immens mausoleu projectat només per als “caídos” del bàndol franquista. .

Tampoc ho trobaràs als llibres que es venen a l’entrada de la Basílica, publicats per una editorial lligada a Falange espanyola. Una part d’aquelles víctimes, entre les quals el meu avi Joan Colom Solé, amagadades al Valle de Sus Caídos darrere l’opulència del poder –militar, polític i judicial– adquirit l’any 1939 per la força de les armes i encara vigent avui a les Espanyes, provenia del cementiri de Lleida i havia trobat la mort al Campo de Prisioneros y Presentados que l’exèrcit franquista va instal·lar a la Seu Vella de la capital del Segrià, després de devastar la ciutat a base de bombardejos i d’ocupar-la l’abril del 1938.

Els estudis històrics no donen marge per al dubte. .

Com a resultat de l’avançada triomfal que l’exèrcit rebel de Franco va dur a terme pel territori català des del desembre del 1938, aquest espai, que sempre m’he mirat amb profunda tristesa, es va convertir en un lloc de concentració de soldats fidels al govern legítim de la República que els feixistes van anar convertint en presoners i van anar traslladant fins a la Seu Vella. I un cop allí, embotits de la mala manera en els dos pisos del claustre i de l’església i sotmesos a unes nefastes condicions higièniques incompatibles amb la salut, els van provocar la mort lenta mentre esperaven els avals que els havien d’alliberar i que no van arribar mai.

Polls, escassedat d’aigua, fred, humitat, puces, gana i els continus maltractes humans a què se’ls sotmetia van provocar primer centenars de defuncions per tifus i altres pandèmies concentrades i després d’inhumacions a les fosses de l’oblit que els esperaven al cementiri de l’altra banda del Segre..

Mentrestant a l’altre cantó de les portes del camp de presoners i d’uns ulls plens de llàgrimes, dones desfetes com la meva àvia Teresa, van convertir-se en vídues de perdedors de la guerra i no van poder ni enterrar, en els respectius pobles d’origen, homes de pau com el meu avi. Res més lluny dels seus desitjos.

L’avi Joan va morir al mig del claustre de la Seu Vella el 5 de març de 1939, el seu cos va ser obligadament inhumat en una de les fosses republicanes anònimes del Departament de Sant Josep de la part vella del cementiri de Lleida i, com si fos poca la desgràcia, el 21 de juliol de 1965, la dictadura franquista representada pel consistori lleidatà d’aleshores va profanar la seva fossa i en va extreure 502 cossos per farcir el Valle de los Caídos sense comunicar-ho mai a les famílies. El lleidatà Jaume Vilella, regidor de l’Ajuntament, va presidir aquest trasllat fins a Cuelgamuros.

I no va ser fins al 2008 que la meva família no va tenir coneixement d’aquests fets. I encara va ser per casualitat a través d’un estudi de la revista Sàpiens.

.

La dictadura franquista, que es va convertir en una màquina de repressió dels vius perdedors de la guerra i també dels morts en benefici propi com evidencien aquests trasllats amagats, es va especialitzar també a imposar un immens oblit damunt de tot plegat. Si els fets ja van ser prou tristos, amagar-los ara i no trencar aquest oblit és una nova manera de fer el joc als feixistes.

Fa dos anys, en la presentació al mateix claustre de la Seu Vella de Lleida del meu llibre Avi, et trauré d’aquí! (Saldonar, 2019), al costat de l’actual alcalde Miquel Pueyo, vaig aprofitar l’ocasió per demanar-li públicament que fes els possibles per fer arribar a totes les famílies dels traslladats des de Lleida les fitxes que en el seu moment es van elaborar des del mausoleu franquista amb indicació del lloc on es troben els cossos i que, de retorn al Segrià, i en lloc d’arribar a les famílies, van quedar a l’arxiu militar i ara es troben a l’Arxiu Històric de Lleida. Em va dir que ho activaria i encara espero.

No perpetuem més el silenci, senyor alcalde! En la mateixa línia, el camp de presoners que durant un temps va haver-hi a la Seu Vella de Lleida va ser l’escenari, mal pesi a algú, dels patiments innecessaris de molts homes de pau. Des de fa anys hi ha el projecte d’aixecar un memorial dedicat a totes aquestes víctimes i a les famílies que els van plorar i que encara els plorem.

Davant d’aquest dolor col·lectiu no entendré mai que una iniciativa tan justa i tan humana com aquesta es trobi qualsevol mena d’entrebanc per part de qui és capaç de negar els fets o dels que, des d’una comoditat manifesta, deixen que el temps corri a favor de l’oblit. .

 

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Descobrir
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre