Bany de sol als Monegres

Atès que, com és costum, passo alguns dies del mes d’agost en un poble de la plana d’Osca on tinc vinculacions familiars, dissabte dia 21 vam decidir fer una excursió per conèixer els monestirs de Las Fuentes i de Sixena, ambdós a la comarca dels Monegres.

Las Fuentes havia estat una cartoixa fundada a principis del segle XVI que es va mantenir fins que fou suprimida el 1835 per aplicació dels decrets de desamortització. Sixena, fundat pel reis d’Aragó el 1188, sobreviu al procés de desamortització, però no ha pogut suportar les conseqüències d’una guerra civil ni els canvis socials, i ha estat ocupat per monges de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem fins ben avançat el segle vint. Després s’ha fet famós pels litigis relacionats amb la propietat i la possessió de les obres d’art religiós que havia contingut.

Avui, entrar a la comarca dels Monegres és com entrar en un mar verd i groc de plantacions de blat de moro sobre el qual belluguen mil aspersors d’aigua. També hi podem veure granges i pobles antics, renovats, al costat d’altres apareguts en l’aplicació dels anomenats plans de colonització projectats pel règim polític anterior.

I arribem al monestir de Ntra. Senyora de las Fuentes, un immens recinte tancat que ocupa prop de sis hectàrees, situat al límit de les terres de secà i les de regadiu, propietat de la Diputació d’Osca des del 2015, visitable dissabtes, diumenges i festius. Conserva en bon estat l’església, la sagristia i deu capelles al voltant d’un claustre petit, els sostres i parets de les quals (església i capelles) estan adornades amb pintures murals al fresc fetes pel Fra Manuel Bayeu durant el temps en què romangué a la cartoixa.

Estan molt ben conservades, i destaquen per la seva composició, expressivitat i lluminositat, que decoren les bóvedes i cúpules de l’església.

Sorprenen les figures atlètiques i musculades d’alguns dels sants representats a les capelles. No són visitables el claustre gran, les cel·les ni l’hort i el priorat.

Però l’excursió val la pena només per a contemplar, alçant els ulls al cel, les pintures murals..

Camí cap a Sixena, dinem a Sarinyena, ciutat que viu animadament l’hora del vermut al costat d’una llacuna que calma la set de la fauna monegrina. Poc abans de les quatre de la tarda (les dues solars), arribem al clos del monestir de Sixena, en què tot és tancat.

En una porta, un cartell, signat per l’Orde de Malta, ens avisa que les visites al monestir es fan en grups reduïts i amb cita prèvia.

Estem tranquils, vam aconseguir cita prèvia trucant al telèfon, però no es veu ningú. Una tanca d’obra guarda el recinte amb el convent i l’església a dintre.

El sol cau a plom. Només sentim el cant agut i estrident de les cigarres. Passen les quatre de la tarda i tot segueix igual. Només l’obra de la paret ens protegeix del sol. Ens haurem equivocat d’hora?

No, no ens hem equivocat. Som els únics visitants a l’hora de la migdiada, i la guia que ens rep amablement comunica que la vista es limita a les peces instal·lades en aquell que havia estat dormitori de la comunitat, part del qual s’ha habilitat com a museu.

No podem accedir a l’església, i ens hem de conformar mirant l’original portalada de lluny des de la reixa que separa les dependències conventuals dels lavabos construïts recentment.

Tot roman tancat des que les monges de l’Orde de Betlem i de Sant Bru van deixar el monestir, que és propietat de l’Orde de Malta, tal com diu el rètol de la porta, i sembla que ha cedit un espai a la Diputació General d’Aragó per a museu i sala d’exposicions, en què romanen les obres vingudes dels museus de Lleida i de Barcelona.

En aquest petit museu avui podem veure tres caixes mortuòries (tantes vegades fotografiades i reproduïdes als mitjans de comunicació), parts d’uns retaules, alguns objectes i ornaments litúrgics, alguns documents i també alguns quadres.

Les peces exposades, que tenen un indubtable valor històric i artístic, queden descontextualitzades si no les podem integrar amb una visita a les dependències monàstiques. Ho comentem i ens diuen que es preveu ampliar el recinte visitable, i els objectes, a la tardor.

Acaba el temps de la visita. Sortim amb la decepció a la cara i ens preguntem si el resultat d’un procés judicial amb milers de folis i d’hores d’estudi i d’argumentació, tant de les parts com dels jutges, amb centenars de comentaris i de notícies escampats per tots els mitjans de comunicació, s’ha de concretar en una solitària sala d’exposicions que roman tancada, sota el sol dels Monegres, dintre del clos del monestir, només acompanyada pels gemecs de les cigarres i els xiscles de l’òliba.