Dir i fer

L’acció performativa és aquella a través de la qual fem amb paraules. Per exemple en un casament, quan el mossèn o el regidor o regidora o el batlle diuen que ja estan casats i llavors han fet un matrimoni. Les paraules han fet un abans i un després. Però també en les investidures, en els nomenaments, en els compromisos, i entre tantes altres situacions en les quals el dir fa. I fa en temes tan punyents com el de determinar estats o dotar de poder. Ara bé, aquesta realitat inqüestionable de fer amb el dir pot crear una il·lusió, i pot fer creure que això és possible en moltes altres situacions de les quals ho fa realment, o que ho pot fer en totes les que ens agradaria. 

I no és així. Normalment les paraules fan de forma performativa només quan hi ha poders darrere que vetllen pel compliment del dit. Poders amb implicació física. Els humans vivim en una realitat cultural que dona significat a les nostres vides. L’existència de les persones s’ordena per acords culturals que determinen rols i rangs. Estableixen jerarquies i distribueixen funcions a cadascú en el conjunt social. Aquesta realitat cultural té principalment una expressió lingüística, és a dir, a través de símbols, dels quals els més importants són les paraules. I certament que el significat d’aquests símbols és convencional, o sigui, fruit d’un acord. En democràcia, això es fa traduint institucionalment la voluntat majoritària en ordenament jurídic.

Llavors l’acord és performatiu. Allò que determinem políticament que sigui, és. Ho determinem lingüísticament i es tradueix políticament en unes determinades obligacions i organitzacions. Però els humans també vivim en una realitat física governada per lleis naturals i independents de la voluntat de les persones. Per molt que acordem que els cossos no caiguin de manera accelerada, aquests continuaran caient-hi. O per molt que vulguem i acordem –votant, si cal– que determinats virus no siguin perniciosos per a la salut –perquè n’hi ha de bons–, ho seran.

La il·lusió d’un poder performatiu enorme a través del qual fem amb les paraules pot confondre’ns i ens pot fer creure que les paraules o les voluntats reunides són suficients per fer el que es cregui oportú i convenient. Greu error. També ho és pensar que les paraules no poden transformar les realitats, i sobretot les realitats socials. De res massa, com deia el savi.Cal que el dir i el fer vagin millor harmonitzats que darrerament.

La política hauria de viure menys de declaracions i més de resultats. La cancellera alemanya d’aquestes darreres dècades n’és un bon exemple.

Exemple del tot introbable en la dreta i centredreta hispànic, per fer un correlatiu del mateix pretès espai polític.

Però no es tracta només de fer menys declaracions, sobretot quan aquestes estan molt allunyades de majories que no siguin minses o de realitats tossudes que han esdevingut en naturals tot i ser socials en origen. Es tracta també de fer.

I per això, per fer i fer bé, cal conèixer molt bé, com coneix el físic el comportament dels cossos naturals o l’epidemiòleg i el metge els virus per no fer disbarats.

Només des del coneixement i l’expertesa, i no des de la voluntat performativa de les polítiques populistes, es pot fer i es pot transformar la realitat social. Cal que la política usi les seves dues eines principals, el dir i el fer, de manera harmonitzada.

Cal que no es diguin coses que no es puguin fer per molt que alimentin il·lusions.

I cal fer accions encertades i pertinents que ens permetin viure realment en una societat més justa, equitativa i beneficiosa. És a dir, totalment al contrari dels vents populistes que bufen, i bufen fort, aquí i arreu.