Som a casa nostra o no?

Abans i durant la II República l’ensenyament es feia tot en castellà, amb excepcions: algunes escoles municipals a Barcelona treballaven en català, també “Blanquerna”; a Lleida, a l’Institut de Batxillerat, segons en quina llengua els professors impartissin les lliçons, els apunts i els treballs els fèiem en l’una o en l’altra. Els nens que llegíem En Patufet ens servíem d’ambdues llengües sense cap conflicte.

De les tres importants immigracions de castellanoparlants a Catalunya en els darrers cent anys, la primera (1927, Exposició Internacional) no fou modificadora del percentatge de vigència: la població del país era catalanoparlant; la segona fou massiva, de famílies de l’Espanya més pobra (1950-1970) i es produí dins la prohibició i més tard limitació de la nostra llengua, segons les directrius de Franco: “Una lengua, un imperio, una espada.” Tota la feina de classes de català calgué fer-la d’amagat i la permissivitat fou tardana i aleatòria. Pocs dels immigrats es molestaren a passar al català, molts catalans es prengueren la pròpia llengua com de segona. Francesc Candel ho deixà escrit: “Per viure i treballar a Catalunya no cal saber català.”

La mal anomenada Transició ideà una Constitució que obliga tothom a saber castellà i ningú a saber català. La Generalitat i el Parlament estan vigilats dia i nit; limitacions, decrets, campanyes, discursos, articles contra la llengua catalana s’han succeït sense parar; el model de llengua catalana com a vehicular a l’escola ha estat combatut des de mil punts, mentre una immensa majoria de la multiracial societat catalana actual troba encertada la fórmula, que serveix perfectament a la cohesió de la població escolar, a la qual se li garanteix a l’acabar la Secundària la competència en les dues llengües. Poques famílies han demanat l’ensenyament en castellà, però els jutges se les han escoltades, i n’ha sortit la sentència del 25%, que pot fer molt de mal.

A banda dels recalcitrants d’aquí, pensem que des del 2000 ençà hem patit la tercera onada immigratòria, dins la qual un percentatge fort és hispanoamericà, i aquests nouvinguts es troben molt còmodes amb l’ús exclusiu de la seva llengua, que és l’oficial de l’Estat; tal com estem no els cal el català per a res.

Anem a les famílies que presenten denúncies i demanen el 25% en castellà. La Presidenta del Parlament ha dit fa poc: “No volen més castellà, volen menys català.” El que els cou als denunciants i als seus corifeus polítics i premsa mobilitzada és que hi hagi escola catalana, que la Generalitat vulgui una societat cohesionada, i que el català no perdi peu. Des de Felip IV, però sobretot des de l’època franquista, els poders fàctics del centre han erosionat sempre la llengua, a banda dels impediments constants –estructurals, tècnics i econòmics– al desenvolupament de Catalunya. Això de l’escola és una campanya més.

Les declaracions dels líders de partits centralistes com PP i Ciudadanos han estat voluntàriament mentideres, i a més a més insultants i vomitives; no es poden consentir, de segur es denunciaran. Però no n’hi ha prou de recórrer a jutges que tenen tirada a perjudicar-nos, cal que nosaltres, els de casa, parlem més català; si donem facilitats a un vingut de fora no avançarem, recularem. Són ells els que han d’entendre el català i això només s’aconsegueix si no afluixem, si ens mantenim dins el català fins a arribar a una meta molt significativa: que per viure i treballar a Catalunya sigui important saber el català. A Alemanya no pots tenir cap lloc de treball si no domines l’alemany. Ras i curt.