Estabilitat

Dimarts ultimava la preparació de la roda de premsa que havia de fer al Parlament quan em van notificar dos notícies de les que deixen descol·locat a qualsevol. La primera era la d’un nen hospitalitzat per Covid que traslladaven des de Lleida a Barcelona perquè havia empitjorat el seu estat de salut. És impossible no pensar en els seus pares, en els sanitaris que han estat allà patint amb ells, els del trasllat... imagino que com els deu passar a molts, vaig recordar els meus fills i vaig empassar-me la saliva. No havien passat ni uns segons i un altre missatge m’anunciava la mort d’un metge, un pediatre fabulós amb el qual vaig tenir la sort de treballar, que venia a veure’m amb certa regularitat al Parlament, m’aclaria moltes qüestions, i del qual sempre vaig aprendre molt. Recordava els seus últims missatges, la prudència, el bon judici... Les meues primeres paraules van ser destinades a enviar tot l’ànim possible a aquestes dos famílies. En el primer cas, no hi haurà mai paraules que puguin pal·liar aquesta por. Tenim la fortuna de comptar amb professionals sanitaris exemplars que faran tot el possible per salvar-li la vida. És una persona jove i segur que el cas acabarà bé. Però, en el segon cas, només em queda emocionar-me pensant en aquell últim dinar; davant el parc de la Ciutadella, ell i el meu amic Martín. Durant la pandèmia, va ser un dels que ens van ajudar amb la infinitat de propostes que vam fer. Però, al final, la maleïda Parca l’ha assenyalat.

Ens trobem en un moment novament complicat. L’hivern s’atansa. La grip sempre tensa l’estructura sanitària i aquest any els treballadors estan esgotats, els MIR en vaga... I a tot això s’hi suma el virus, amb la complexitat que afegeix a un sistema ja magre, i em veig allà, a la roda de premsa, i un periodista em pregunta si no em sembla que el millor ara és convocar eleccions. Llavors em ve a la ment el nen, que el meu amic Vicente ha mort i tants com ell, els àngels de blanc que hi deixen la pell, els MIR exigeixen formació, l’Atenció Primària ja desbordada, els milers d’establiments amb persianes que un dia van abaixar i que no tornaran a apujar... imagino el que farà el virus quan tornem a tenir els hospitals plens de gom a gom i, pensant en tots ells, la resposta la tinc molt clara.