Va arribar el dia en què el president els va dir als seus acòlits seguidors allò de “pressioneu, pressioneu, feu bé de pressionar”. I ells van obeir i van pressionar. Centenars d’ells es van amuntegar davant de la línia d’antiavalots. Corejaven convençudament que els carrers sempre serien seus. Feia dies que les xarxes socials estaven agitades i n’hi havia molts que, en la foscor de l’anonimat, cridaven a ocupar el Parlament. És el que té arengar el populisme. Aquells, obeint el seu guru, escoltant en bucle les veus que ordenen a obeir el suposat mandat popular, amb aquest missatge que oculta i procura silenciar una majoria de catalans, van tornar a sortir al carrer. Allà, davant dels antiavalots que protegien el recinte, la tensió es podia tallar. A l’altre costat, les instruccions arribaven confuses. Els dubtes sobre la quantitat d’efectius necessaris per poder aturar-ho eren constants. Fins que es van dissipar i es va fer evident que eren sens dubte insuficients. Va caure el primer antiavalots a terra i la primera línia policial es va trencar. Els exaltats van passar per sobre del primer policia i la gent es va posar a córrer fins a arribar a la segona línia. Allà, tanques entrecreuades i encadenades entre si intentaven contenir que els manifestants s’atansessin a la porta del Parlament. Però també va ser insuficient. A l’altre costat de la porta, diversos policies equipats amb cascos esperaven pacients per si era enderrocada o per si els ordenaven sortir emulant un encierro de toros. Tothom mirava, i tant que mirava, amb desgrat i vergonya. Però molts van ser els que ho van tolerar. És el que té el populisme, l’equidistància o la por. Són escenes totes que a Catalunya hem vist repetidament per la vergonya de molts i la indiferència de tants altres. Efectivament, l’assalt al Capitoli té matisos diferents; potser el més destacable és que la gent parlava en anglès. Perquè buscar i justificar diferències a un assalt a la gran institució democràtica és sempre una vergonya. Sense matisos. Sigui a Barcelona, Washington, Berlín o en tants altres. És inadmissible acceptar les actituds totalitàries, perquè si algun dia aconseguissin doblegar la democràcia, ja saben què succeiria a continuació.
