Un cap de setmana diferent

Dijous tarda vaig tenir el primer avís. Em feien mal tots els ossos del cos i em sentia el cap totalment embotat. Mig allitada al sofà vaig mirar de distreure’m repassant el diari del dia i, justament la portada m’endevinava el diagnòstic. El Departament de Salut admetia que les Urgències dels grans hospitals catalans estaven en el punt de saturació o, en algun cas fins i tot saturades, a causa de l’arribada del fred que havia incrementat el nombre d’afectats per virus i afeccions respiratòries. A més, informava, calia sumar-hi la declaració oficial de la grip com a epidèmia, un fet que es podia agreujar durant les properes setmanes per l’augment inexorable de casos de grip. En definitiva: havia agafat la grip i, per tant, calia començar a fer-se la idea que hauríem de dir adéu a un cap de setmana fantàstic a la vora del mar.

A la nit el termòmetre va acabar de donar-me l’estocada: trenta-vuit amb set. El meu nas rajava com les fonts de Montjuïc en plena Festa Major de Barcelona, els ulls semblaven haver empetitit fins a fer-se gairebé inexistents i la meva gola era un volcà en erupció. Per no contribuir encara més a la saturació de l’Hospital Arnau, vaig decidir posar en pràctica els consells de les padrines. Faria llit perquè el llit, diuen, cura. Em vaig prendre un vas ben calent de llet, una aspirina, i amb el pit ben sucat de Vicks VapoRub, em vaig allitar amb la companyia de tres mantes i amb l’esperança que l’endemà, divendres, potser em trobaria millor i, qui sap si encara podríem salvar el cap de setmana. Em vaig despertar amarada de suor i amb la sensació que si se m’acudia fer qualsevol moviment, els ossos se’m desintegrarien. Em trobava molt pitjor i el termòmetre seguia pujant amenaçant de trencar la barrera dels trenta-nou. El sol esplèndid que es filtrava per la finestra de la meva habitació em deia que, posats a no tenir alternativa, un cap de setmana al llit tampoc no era cap mala idea.

Podria llegir, dormir tot el que volgués i, a més, si dormia tindria la possibilitat també de somniar. La família es van posar els davantals d’infermeres i, mentre m’acomodaven coixins a l’esquena, em regalaven els millors caldos, infusions i sucs de fruita del món. Tot i que avui, com deia en Raimon, encara no sóc d’eixe món, ja puc dir que em refaig d’un cap de setmana gripal que no ha estat, ni de lluny, dels pitjors de la meva vida.