El darrer dia de l'any

De ben segur que és un tòpic com tants altres però avui, el darrer dia d’un altre any que fineix, sento com si encara hagués d’obrir el llibre de la meva vida. Em passa sempre quan arriben aquestes dates. Constato que el temps se m’escola mentre jo estic entretinguda en foteses que no van enlloc. Un altre any que passa per davant dels meus ulls i jo segueixo aquí, a la mateixa ciutat que em va veure néixer i que em veurà morir. Miro per la finestra i somnio amb una vida que no tinc, que no tindré mai, mentre la gent passeja amunt i avall amb les darreres compres, sense saber el perquè, o simplement perquè aquesta nit mana que tothom ha d’estar de festa, perquè cal acomiadar l’any i rebre el 2019 com cal; amb confeti i serpentines i un bon vestit guarnit amb força lluentons. És avui quan la majoria de nosaltres ens fem grans propòsits, sabent que mai no els arribarem a complir perquè són si fa no fa els mateixos de l’any anterior i de l’altre i de l’altre.

Mai no arribarem a dominar l’anglès, no farem aquell viatge que sempre tenim al cap però que ens costa un ull de la cara ni tampoc perdonarem aquella persona que ens va fer la punyeta perquè, en el fons, en el fons, sabem que no és més que una mala bèstia que no mereix la nostra misericòrdia. De fet, els propòsits de l’Any nou no són altra cosa que els despropòsits de l’any anterior. I així anar fent, perquè l’experiència no ens serveix de gaire i un altre any tornem a caure en el parany de les bones intencions, perquè els humans som uns somiatruites i ens agrada fer volar coloms. L’autoengany ens calma i ens injecta un polsim de ficció, el suficient per amagar la veritat, la tràgica veritat de les nostres vides que rodolen incansablement al voltant d’una sínia que mai no deixa de girar.

Marcus Antonius, sí, sí, el que es va embolicar amb la Cleopatra, aconsellava actuar, parlar i pensar com si, d’un moment a l’altre, haguéssim de perdre la vida. I si aquest, avui, avui mateix, fos el darrer dia de la nostra vida? El demà ja no tindria cap sentit; es fondria perquè el demà és avui. Present. Només un gran present que s’acaba quan arribi la nit. Què faríem? Què deixaríem de fer? Si avui és el darrer dia de les nostres vides, ben mirat no és tampoc cap mala notícia. Vivim angoixats pel nostre futur però si aquest, de cop i volta, es volatilitzés, es fongués, el present esdevindria el nostre paradís. A fer punyetes els plans de pensions i d’amoïnar-nos per la jubilació. I el darrer, si vol, que apagui la llum.