Lleida ciutat

Quan ja fa dies que comença a escoltar-se el bategar dels tambors d’inici de precampanya electoral de les properes municipals, amb les primeres manifestacions dels candidats (ara com ara tots homes al capdavant), fent proclames d’insatisfacció per part d’aquells que somnien amb la trona, i de tirallongues d’èxits teòrics per a aquells que encara capitanegen el palau, el més calent és a l’aigüera per a les persones que, com jo, esperen que alguna cosa de profit esdevingui a la nostra malaurada i dissortada ciutat que no sigui, és clar, el ritornello; parole, parole, parole. Mentrestant, a banda de la realitat virtual que alguns ens volen contagiar, la realitat de pell i os ens esclata cada vegada que sortim al carrer i comprovem com Lleida no acaba de perfilar-se com a referent imprescindible de les comarques de Ponent. Perquè aquest, al cap i a la fi, és l’objectiu, oi? Aquesta vegada de llistes n’hi haurà per donar i per vendre, fins i tot, tindrem un candidat o una candidata, ja ho sentirem a dir, que resultarà d’unes Primàries que, diuen, diuen, diuen, no es mourà per interessos de cap partit, i ai!... però tots plegats encara no han posat un programa d’objectius damunt la taula. L’objectiu de tots plegats és guanyar, això ho tenen clar. Però guanyar per a fer què? Fins ara tot es mou basat en el principi amanit d’acció i reacció.

El govern municipal diu blanc doncs jo aleshores dic negre i així, anar-hi anant perquè d’idees sòlides i ben bastides ningú no en va sobrer. El darrer episodi de la Farinera La Meta és un altre despropòsit que cal afegir al llarg llistat, no ja d’incompliments, sinó d’incompetència manifesta. L’únic edifici del modernisme industrial de la nostra ciutat, una obra magnífica de l’arquitecte Morera i Gatell, catalogat pel seu interès artístic, continua tancat i barrat quatre anys després que el govern de la Paeria anunciés a bombo i plateret que adquiria l’edifici, aprofitant el Ple d’estat de la ciutat.

Per a fer què? Aquest detall, petit, minúscul, se’l van deixar, tot i què, la bona voluntat, sense dinerons, però, era, destinar-lo a zona d’equipaments per a la ciutat. Tot plegat es tractava de realitzar una operació amb el sistema de permuta que satisfés ambdues parts. Però sense entrar en el fons de la qüestió (la Paeria abonava 5,6 milions per la Meta quan s’havia taxat per 4,3 milions) el més important és que s’aconseguia recuperar un edifici magnífic per a una ciutat com la nostra on, en confiança, us he de dir que no anem sobrats de res.