x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

VIURE PER VEURE
  • MARTA ALÒS

Atles de l'oblit

Actualitzada 02/09/2019 a les 09:31
Viure per veure

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Marta Alòs

Vaig llegir no sé on (perquè de tant llegir, els retalls se’m perden pels racons de la desmemòria) que les persones estem embastades de records. De petits, fins i tot quan encara ni tan sols hem oberts els ulls al món, els records dels nostres pares ja ens van tenyint ossos i pell. “Que la nostra filla, ja ho veuràs, serà molt moguda perquè la meva mare, prou que ho saps, és un no parar.” I quan ja hi som, quan arribem i se’ns mostra a la família, amics i saludats, com si fóssim un trofeu, els records continuen fem camí amb aportacions de tots colors, aconseguint que el nostre nas s’assembli al de la tieta, al cel sia, però, fixa-t’hi bé, amb aquell somriure que, mira, mira, ara, ara, la veus, aaara!, igualet al del teu pare en aquella fotografia en blanc i negre... pastadeta, pastadeta. Atles de l’oblit (Pagès editors, 2019) de la companya de dèries Teresa Ibars és un llibre que de fet ja estava escrit en els records, en aquelles memòries col·lectives que reneguen de l’oblit. Un atles que només calia recosir, lligant sàviament, magistralment, les betes i els fils; per aconseguir remoure les emocions i els sentiments fins i tot d’aquells que, com jo mateixa, no hem viscut. Els records, els teus i els dels altres que, de tan sentir-los, ja són també nostres. Jo ho vaig intentar amb Cartes a la meva mare (Pagès editors, 2009). Per a la Teresa, el revulsiu, el que va engegar la maquinària dels records ha estat la malaltia del seu pare. La que es menja els records. En el meu cas, la mort de la meva mare quan encara ni tan sols havíem començat a recordar. Trenta-sis anys, s’ho imaginen? Massa jove, massa jove, plorava la meva àvia. I ara, jo, la seva filla, aquella nena petita de nou anys, també la plora amb la mateixa tornada. Jove, massa jove, mare, que n’eres de jove. Un i l’altre nascuts de l’absència, d’un món que se’n va anar, com la cançó de la Salomé, per no tornar mai més. La lenta agonia de l’oblit. L’Atles de l’oblit de la Teresa Ibars és un viatge en el qual tothom es reconeix. Enmig d’un paràgraf, d’una frase, d’un adjectiu ben triat, emergeix aquella vivència compartida, des de la llunyania, per què, de fet, el món és tan petit, oi? I retorna la lluita constant contra l’oblit. Per allò que diuen, qui ho deia?, i ai la desmemòria, que ningú no mor mentre hi hagi algú que el recordi.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre