Llarga vida a la pagesia

Llegia la setmana passada en aquest mateix diari, que la propietària d’una finca d’un camp de pomes golden de la partida de Montcada a l’Horta de Lleida va voler donar sortida a tot l’excés de fruita que per diverses raons no havia pogut comercialitzar, i va organitzar una recol·lecció perquè la gent pogués emportar-se a casa tot l’excedent que la seva família no podia aprofitar. Les xarxes socials van fer córrer la brama i desenes de persones van anar a la finca per tal de recollir-ne diverses caixes per, diuen, l’autoconsum. La bona obra de l’Àngels, la propietària de la finca, va arribar dissabte quan membres de la Fundació Espigoladors es van emportar 3.100 quilos per a famílies en situació de necessitat a tot Catalunya. La iniciativa en el seu conjunt no és que em sembli bé ni malament, tothom pot fer el que vulgui amb el que és seu.

Fins i tot regalar-ho, si així li plau. De fet, l’any 2011, el nostre govern va autoritzar donacions d’excedents de fruita a 485 entitats benèfiques, atès que l’any 2010 es van donar 3.812 tones de fruita que es van destinar a persones en situació d’extrema pobresa. El cas és que la notícia va sortir durant la sobretaula del dinar d’ahir diumenge. Un dels amics és pagès de la comarca del Segrià i, mentre els altres comentàvem la iniciativa, ell va començar a arrufar el nas. “Vosaltres heu vist que les sabateries regalin sabates? O que els concessionaris de vehicles ens diguin, passin, passin, aquí tenen vostès les claus i ja es poden emportar tots els cotxes que vulguin.” El nostre amic ens va aclarir que no criticava la iniciativa, “no és aquesta la qüestió”, sinó que ens intentava demostrar com estava de desprotegida la pagesia davant d’una Europa que se’ls menjava pels peus. “Hem de regalar el fruit de la nostra suor?” A mesura que anava parlant, tots vam haver d’admetre una realitat que colpeix clarament aquest sector. El preu de la fruita que trobem a les botigues no té res a veure amb el preu que es paga al pagès català. Quantes vegades s’ha d’exigir que el preu de la fruita sigui vinculant i parteixi de la “línia roja” dels costos de producció? Alguna cosa no va a l’hora perquè una part de la inversió i l’esforç del pagès acabi a terra o amb excedent que s’ha de regalar, no els sembla?