Quina mandra, renoi!

Divendres vaig fer la maleta convençuda que si me n’anava ben lluny, tancava el mòbil per deixar de navegar per internet, aparcava Twitter, Instagram i WhatsApp, el meu cervell tindria l’oportunitat de recuperar les neurones que vaig llençar a les escombraries gràcies a la colla de babaus que ens han robat la cartera amb la carallotada de voler repetir eleccions, per allò de “a veure si ara em surt bé la jugada”. Pel cap baix he comptat que la pensada de l’Alí Babà and company ens ha pispat cent quaranta milions d’euros de l’ala, la quantitat que el Gobierno de España va aprovar amb una ampliació de crèdit per pagar les despeses de l’ocurrència. Si a aquesta quantitat hi afegim les subvencions als partits per a les seves despeses de campanya, el cost dels piolins desplaçats per vigilar la desafecta Catalunya corcada d’independentistes, el pagament dels funcionaris que han de supervisar les meses electorals, el cost de la logística, correus, emissió de paperetes i, ai que me n’oblidava, els calerons de les anteriors eleccions que no van servir per a res i els sous que, durant aquest període d’intereleccions, han cobrat ses senyories per rascar-se l’arc del triomf, la suma d’euros malbaratats és escandalosa. I no cauré en la temptació d’enumerar el llistat d’infraestructures que s’haurien pogut pagar amb el lladronici, perquè no voldria pas augmentar la pressió arterial dels lectors d’aquest diari. Però ja ho veieu. No passa res. Ningú no agafarà els responsables d’haver llençat el fruit de la nostra suor per l’aigüera i els castigarà amb l’expulsió del Paradís. No pas. Perquè ells són de sucre. No com nosaltres, pobres mortals, que aquest mes ens han passat pel banc el segon rebut del pagament de la renda i, ai pobre de tu, si no ho pagues, perquè et caurà damunt de les teves espatlles tot el pes de la llei. I quan sembla que pitjor ja és impossible, engegues la televisió per contemplar com els incompetents que fa només uns dies es maleïen i es deien el nom del porc, es fonen en una abraçada perquè, ja se sap, que com que tot és un joc i els diners els posem els de sempre, doncs aquí pau i després glòria, que per això som els més progressistes de l’univers. Quina mandra tot plegat. I aquesta setmana continuarà el sainet amb aquells que ara diuen que no, que de cap manera, i que molt em temo que ja tenen l’abstenció a la butxaca acompanyada d’un bon argumentari que justifiqui l’injustificable.