Abans de fer-se fosc

Un trenta de setembre de l’any 1955 un Porsche 550 Spyder, un vehicle que pesava només 600 quilos i que podia arribar sense cap problema als 220 quilòmetres per hora, amb seients folrats amb roba escocesa, el número 130 pintat a la carrosseria i dos franges d’un vermell llampant a la part del darrere, just per sobre les rodes, va impactar contra un pal de la carretera després de xocar contra un altre vehicle, i així es va acomplir la frase premonitòria d’un dels dos ocupants: “Viu ràpid, mor jove i deixa un formós cadàver”. James Dean, el noi rebel sense motiu que gairebé no havia tingut temps d’assaborir l’èxit gegant d’un Edèn situat a l’est, esdevenia de cop i volta condecorat amb la medalla de l’eternament jove. Vint-i-quatre anys congelats per sempre a la incubadora del temps. Salvat de la decrepitud i de les operacions de cirurgia estètica made in Hollywood per una mort prematura dels que se saben recoberts per la màscara enganyosa de la joventut. Quan el pas del temps encara no ha marcat la nostra pell, ens creiem immunes, gairebé immortals. Res sembla afectar-nos perquè som joves, un carnet que ens permet tota mena de llicències.

La joventut que sembla eterna i que, com va dir algú, és una malaltia que es cura a mesura que el nostre calendari personal bescanvia les fulles de la tardor. Els cabells del Dean mai no mudaran quan arribin les neus de l’hivern ni tampoc els seus peus deixaran de córrer amb pas apressat. Ara les noies joves que el van plorar desconsoladament són les iaies que omplen les residències on els seus fills les van deixar perquè, ja se sap, el pis és petit i no hi ha lloc, ni temps ni ganes. I les iaies de més de vuitanta-cinc anys somnien encara amb aquell James Dean que els va trencar el cor i també amb Paul Newman, que era tan guapo i ves per on es va fer vell de la nit al dia.

Com elles. Elles que, com Newman, creuaven els semàfors en vermell, corre corrent, rient del mort i del qui et vetlla fins que va arribar un dia que les cames no els van respondre i gairebé es queden davall les rodes d’un cotxe. Potser per això, perquè la joventut ens disfressa la veritable realitat de les coses i creiem que tot és possible, la gent jove es riu del coronavirus i es passeja sense la màscara protectora, i desafia qualsevol imposició que vingui marcada per aquells que ja ni tan sols recorden què significa ser joves.