SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Aquell fred de novembre de fa vuitanta-sis anys obligava a caminar amb les mans dins les butxaques de l’abric.

Lisboa plora la mort del seu poeta. Pessoa ha mort i amb ell, la saudade i el desassossego ompliran els carrers de llàgrimes.

Els seus dits feia temps que ja no escrivien cartes d’amor perquè l’amor també feia temps que l’havia abandonat.

Havia escrit cent deu cartes adreçades a una sola remitent. Ofèlia. Un somni de joguina amb ulls de nina que llegien mots que no entenia.

Amagat sota l’ombra emmascarada del fingiment, confessava davant del món la ridiculesa de les cartes d’amor perquè, si l’amor existeix, per força aquestes han de ser ridícules. Però al cap i a la fi només són ridícules les criatures que mai no han escrit cartes d’amor. D’aquelles cartes ridícules algú en va fer música.

Elevades harmoniosament entre les fileres d’un allargassat pentagrama, el gran Roberto Vecchioni va compondre una de les cançons més impressionants que mai he escoltat. Les cartes d’amor passades pel sedàs de la llengua italiana s’enfilen fins a llepar les teulades obliqües lisboetes, intentant trobar un sentit en aquells mots esgarriats, captius per la bogeria de qui no sap que el seu amor és invisible.

Com si hagués predit un futur que ara ja és present, “tornar-te a escriure, si tingués temps”, posa el punt final a la cançó.

Qui escriu ara cartes d’amor? Les cartes formen part d’un passat que recordem amb la nostàlgia del no-retorn. Aquelles cartes que cavalcaven rebentant cavalls per tal arribar a temps, fregant la pols dels camins, cartes que creuaven mars i oceans i que voleiaven per damunt dels núvols traspassant fronteres ara només són un record en la memòria o el farciment impostat d’alguna sèrie romàntica de televisió.

El sobre, l’enigmàtica bossa de paper, opaca, amb aquell punt de misteri que s’obria a poc a poc, amb la curiositat de no saber què s’amaga dins, aviat serà una relíquia, una peça de museu.

I és amb la desaparició de les cartes quan esdevé la tragèdia. I apareix la immediatesa. El refinament de les formes esmicolat pel progrés.

Per l’era digital. Una declaració d’amor, un t’estimo apassionat, ha quedat reduïda a una mena de gargot en forma de cara de ninot somrient que llença un cor que s’envia a través del mòbil mentre creuem un semàfor a correcuita.

Cartes d’amor que, com canta Vecchioni, sovint només fan riure.

tracking