2022

Potser sí que tenia raó Josep Pla quan, sovint, deia allò tan conegut d’“any nou i vida la de sempre”, però, per a la generació que no hem viscut grans malvestats, aquests darrers dos anys que ja tenim coll avall han estat un veritable malson. Mai com ara hem fet tant sofà, manta i crispetes enmig l’ofec de quatre parets que s’anaven estrenyent a mesura que arrancàvem dies del calendari. Mai com ara havíem patit la solitud més descarnada. I mai com ara la nostra vida social havia estat en un nivell tan baix. Les circumstàncies ens han enfrontat amb el nostre jo més íntim. Les nostres pors i les nostres misèries. Ens hem mirat al mirall cada dia durant aquests dos anys amb l’interrogant penjant del coll. Què ha passat? Què ens està passant? De cop i volta el món, el nostre món, el món que teníem calculat i pautat a les nostres agendes electròniques, s’ha ensorrat i una nova realitat ha aparegut per colpejar-nos sense pietat. Amb la mà oberta. Esborrant-nos d’un cop de puny el somriure dels llavis. Hem après noves paraules, gairebé totes amb connotacions negatives, que només ens serveixen per anomenar allò que ens neguiteja i que ens desespera. I sabent tot això, com se’m va poder acudir acomiadar el 2021 contemplant vídeos on les rialles i la felicitat acaparaven tota la pantalla de l’ordinador? Va ser tota una malpensada fer-ho perquè l’enyor i els records van omplir la meva casa d’una tristor que feia anys que no experimentava. L’experiència va ser desoladora. Com contemplar fotografies de gent morta. De paisatges desapareguts. Desèrtics. Abandonats que no pas oblidats. La inconsciència em va portar a rebobinar Nadals de taules ben parades, amb la família al voltant brindant i omplint-nos les galtes de petons. Caps d’Any de disbauxa amb els amics de sempre, alguns d’ells desapareguts per sempre més en llits d’hospital. Trobades, excursions i viatges que anaven passant per davant dels meus ulls humits que no deixaven d’admirar aquell paradís beneït per la fortuna. I el 2022? Els profetes que tot ho saben pronostiquen que els camins seguiran fent baixada, de cap al forat de la incertesa. Potser sí que la vida només és una mena de miratge i els anys, siguin nous o vells, són els que són, els de sempre, el que van passant mentre nosaltres, pobres humans pretensiosos, somniem que som qui sap què. Però com n’érem de feliços en la nostra estúpida ignorància, oi?