SEGRE

Creat:

Actualitzat:

En temps de la dictadura d’en Primo de Ribera, i essent Raimon d’Abadal degà del Col·legi d’advocats, es va plantejar el problema de la prohibició de publicar en català les llistes de col·legiats. I quan, en març del 1926, el govern va destituir la Junta per negar-se a acomplir l’ordre imposada i en va nomenar arbitràriament una altra, la Junta destituïda va publicar una nota de protesta alhora que es va negar a donar possessió als intrusos. Aleshores el governador civil, el general Milans del Bosch, els va cridar per aconseguir la seva retractació, però els seus esforços van ser inútils perquè la Junta s’hi va negar. A conseqüència d’aquesta negativa van anar a parar de cap a la Model. Quan van sortir de la presó van ser confinats a diverses poblacions totes elles ben allunyades del seus domicilis familiars. Més endavant, caiguda la dictadura, Abadal va recordar aquells fets dient que “quan entràvem a la presó, vaig sentir dintre meu una gran sensació de llibertat que mai abans no havia experimentat”. Llibertat perquè, davant d’un poder arbitrari, Raimon d’Abadal, degà del Col·legi d’advocats, havia mantingut no només les seves pròpies conviccions sinó també la defensa d’un país, una llengua i una cultura. Si ara aquesta gent aixequés el cap s’adonaria que estem si fa no fa enfront del mateix assetjament. Tant és que els règims polítics es vagin alternant. Tant és que hi hagi dictadura o democràcia amb aquesta enganyifa de monarquia parlamentària, la realitat és que la persecució segueix imparable. De vegades a velocitat de creuer i d’altres a passos de gegant, però la llengua, la nostra, se’ns va desfent entre els dits com la cera tova. I la culpa de qui és? Només de l’assetjador? Dels perpetradors? Només dels botxins? O també d’aquells que hi renuncien? També d’aquells que s’espolsen la responsabilitat de defensar-la amb l’excusa que el mal de tot plegat ens ve de fora? Doncs, sí, també. I aquesta renúncia diària de molts catalans de tota la vida que, mentre amb una mà branden l’estelada amb l’altra poc o gens fan per mantenir una llengua assetjada, els converteix en còmplices i partícips de la seva lenta i inexorable desaparició. El simple fet de canviar d’idioma quan un cambrer se’ls adreça en castellà és un cop de puny directe al cor de la llengua que, a hores d’ara, es troba a la unitat de cures intensives connectada a un respirador controlat per les guineus.

tracking