SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Manllevo una part del títol de la publicació L’Europa contra les pàtries, de l’escriptor Pierre Drieu de la Rochelle (Ed. Gallimard.1931), per tornar a certificar la mort lenta i inexorable de les llengües sense estat. Cert és que, com va escriure el poeta, pàtries com la nostra foren tan belles que mai ningú no les gosà enterrar i potser per aquest motiu resten encara ben vives.

Com les seves llengües. Atacades, perseguides, fuetejades, anorreades i, a pesar de totes les ferides, encara ben vives. “Això del català és un vertader miracle”, declarava en una entrevista recent el filòleg Joan Veny.

I que en deu ser de grossa la sort perquè les llengües tocades de mort aconsegueixin sobreviure gràcies a aquest fenomen extraordinari que no es pot explicar per causes naturals, sinó que té com a origen immediat la divinitat. Un miracle. Tot plegat és fruit d’un miracle.

I potser també gràcies a la tossuderia de molts. A Una història del català a l’escola. Del Decret de Nova Planta al 25% de castellà (Pòrtic.

2023), el director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, Joan Ridau, no descobreix res de nou sota el cel, malgrat que cal reconèixer que es tracta d’un bon recull dels més de 300 anys d’atacs contra la nostra llengua. 300 anys en què, amb major o menor bel·ligerància, l’estat espanyol sempre ha intentat imposar el castellà. Ridau denuncia el que també ja sabem i que és tan clar que enlluerna: “Alguns jutges a Catalunya fan un activisme contra la nostra llengua que frega el fanatisme.” 300 anys que no han pogut vèncer el miracle fruit de la nostra tossuda existència.

En el diari personal d’en Joan Baptista Xuriguera podem llegir com l’autor s’assabenta per un amic que la censura, el 1964, acaba de prohibir que figurin en les esqueles mortuòries que es publiquen als diaris els noms en català. Quan aquest amic li fa saber, ell li respon: “Sí, vaja. Ara als catalans no ens toca més remei que morir-nos en castellà.” Va escriure Schopenhauer que cada nació es burla de les altres i que totes tenen raó.

Potser perquè la seva màxima era el convenciment que l’existència és patiment, va voler evitar pronunciar-se sobre el patiment d’unes nacions en mans d’uns estats disfressats de falses nacions que a tot s’atreveixen. Contra les pàtries, un títol també emprat per Fernando Sabater per condemnar totes les pàtries llevat de la seva, Una Grande y Libre.

tracking