Les urnes més incertes

Terceres eleccions generals a Espanya en poc més de tres anys. La irrupció de Podem i Cs després dels comicis del 20 de desembre del 2015 va canviar les regles del joc. Les plàcides majories amb què PSOE i PP s’havien alternat des del 1982 van passar a la història. No sempre havien estat absolutes, però amb els acords puntuals amb els nacionalistes bascos i catalans en els temps del peix al cove de la Convergència de Jordi Pujol n’hi havia prou perquè el partit més votat s’assegués al banc blau del Congrés dels Diputats. El 20 de desembre del 2015, la cambra baixa es va convertir en un complex trencaclosques que ni Mariano Rajoy ni Pedro Sánchez van ser capaços de gestionar. El PP va guanyar les eleccions, però amb 123 diputats, molt lluny dels 176 que marquen la majoria absoluta. Rajoy es va sotmetre al ple d’investidura a proposta de Felip VI. I no una, sinó dos vegades. Al cap d’un mes va renunciar a formar govern i va ser el torn de Pedro Sánchez (90 diputats), que va arribar a un acord amb Ciutadans (40 escons). No va tenir prou vots i, per primera vegada en la història de la democràcia espanyola, van haver de repetir-se les eleccions al cap de sis.

El 26 de juny del 2016 va tornar a guanyar Rajoy. Fins i tot va millorar resultat, amb 137 diputats. El PSOE va perdre força, però va resistir com a segona amb 85 escons. Aquesta vegada, el popular va aconseguir formar govern, però de poc li va servir. Dos anys més tard, l’1 de juny del 2018, després de la sentència de la Gurtel per corrupció del PP, Pedro Sánchez va guanyar una moció de censura per ser president del Govern. El socialista ho va fer folgadament, amb 180 vots del PSOE, Units Podem, ERC, PNB, PdCaT, Compromís, EH-Bildu i Nova Canàries. Però la seua no seria una presidència fàcil, sinó breu: només vuit mesos.

La impossibilitat de tirar endavant els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2019 el va obligar a posar fi precipitadament a una accidentada legislatura. Catalunya, com a teló de fons. La reiterada negativa de l’Estat a negociar un referèndum emparant-se en el fet que no el preveu la Constitució, la llarga presó preventiva dels principals líders del procés, jutjats aquests dies al Suprem, i els revessos de les justícies de Bèlgica, Alemanya, el Regne Unit i Suïssa, que s’han negat a extradir per rebel·lió o sedició els polítics que se’n van anar a l’exili, van tensar la relació entre Sánchez i els seus socis de govern. En paral·lel, Vox va irrompre al parlament andalús i totes les enquestes apunten que també tindrà representació al Congrés, la qual cosa ha polaritzat encara més els blocs d’esquerra-dreta i constitucionalistes-sobiranistes.

La situació política a Catalunya ha estat el leitmotiv d’una campanya electoral atípica. Els sobiranistes no van units a les urnes per la negativa d’ERC. L’expresident Carles Puigdemont va guanyar la partida al PDeCAT des de Waterloo i l’antiga Convergència queda diluïda a Junts per Catalunya, amb persones de la confiança de Puigdemont al capdavant i tres caps de llista empresonats. La situació de pres preventiu de Jordi Sànchez ha convertit la número 2, l’exconsellera de Cultura Laura Borràs, en la cara visible de la llista. Esquerra també aposta per un líder pres: Oriol Junqueras. Ha estat el seu número dos, Gabriel Rufián, l’encarregat de representar-lo. Els Comuns, que van guanyar el 2016, s’enfronten a unes enquestes adverses amb Jaume Asens al capdavant. Ciutadans vol revalidar els bons resultats al Parlament col·locant la seua líder a Catalunya, Inés Arrimadas, com a número 1 al Congrés. I el PP de Casado també ha apostat fort amb Cayetana Álvarez de Toledo, que va començar la campanya presumint de no entendre el català. No són les úniques llistes que s’hi presenten.

La CUP va acordar no presentar-se als comicis, però un dels integrants, Poble Lliure, ho farà amb Pirates de Catalunya i Som Alternativa a la llista Front Republicà, amb Albano Dante Fachin de número 1. Aspiren a ser la candidatura que donarà la campanada, tenint en compte com han omplert els mítings, Espai Orfeó inclòs.

En clau lleidatana, tot està igual d’obert. El 21 de desembre del 2015, per primera vegada des del 1977, els quatre diputats van ser de colors diferents: Toni Postius (DiL), Xavier Eritja (ERC), Jaume Moya (ECP) i Mònica Lafuente (PSC). Sis mesos després, tot va canviar menys que els quatre diputats tornaven a ser de diferents formacions. Aquesta vegada, ERC va avançar Postius i Lafuente va perdre l’escó a favor de José Ignacio Llorens, que es convertia en el diputat amb més legislatures a l’esquena: ni més ni menys que vuit. També va quedar fora l’historiador Óscar Uceda, que liderava la llista de Ciutadans.

Només repeteixen Eritja i Moya. Jordi Turull és el relleu de Postius a JxCat, tot i que la seua condició de pres converteix Concep Cañadell en la número 1 de facto. Dante Pérez, exalcalde socialista de Gimenells, representa el PP, i la tinenta d’alcalde a la Paeria Montse Mínguez s’enfronta al repte de recuperar l’escó que va perdre el PSC. Ciutadans també ha renovat la llista i Maria Burrel substitueix Uceda com a número 1, i per la seua banda, Joel Jové, que va ser diputat per la CUP a la Diputació, és el número 1 de Front Republicà.

L’última paraula la tindran els 314.556 lleidatans que avui estan cridats a les urnes. Les enquestes donen per fet que Esquerra Republicana guanyarà, i que JxCat i el PSC obtindran un escó. Més disputat està el quart, al qual aspiren En Comú Podem, el PP i ERC, que en podria treure dos. Un panorama molt obert que vaticina la necessària obligació d’arribar a acords postelectorals. Hi ha un bloc independentista i un de constitucionalista.

Però no són els únics enfrontats. També un possible bloc de dretes a l’estil d’Andalusia i un de progressista que podria comptar amb el suport sobiranista. Oriol Junqueras ja va deixar clar des de Soto del Real que “ni per acció ni per omissió” facilitaran un govern del Partit Popular, amb la qual cosa va donar a a entendre el seu possible suport a Sánchez però “sense xec en blanc”. Avui serà l’hora de la veritat.