Sanna Marin, sense sostre de vidre

Home, blanc i heterosexual. Aquest ha estat el perfil dels dirigents de les societats occidentals al llarg dels segles. Des d’Indíbil, passant per Cèsar August, Alaric, Pere el Cerimoniós, el general Prim o Manuel Azaña, els governants que s’han succeït sobre el que avui dia és Lleida s’han ajustat perfectament a aquesta imatge. També a la resta del món, els grans cabdills que ens han ensenyat els llibres d’història eren de sexe masculí. D’Àtila l’Hun a Konrad Adenauer, Jean Monnet, Winston Churchill, Robert Schuman, Alcide de Gasperi, Paul-Henri Spaak, Walter Hallstein i Altiero Spinelli, pares fundadors de l’Europa moderna.

Tanmateix, no hi ha mal que mil anys duri, encara que aquest ja dura més, però com que mai no és tard quan arriba, els fruits que es van plantar al segle XVII amb pioneres silenciades com la francesa Marie de Gournay, de soltera Le Jars, van germinar al pas del segle XIX al XX amb les sufragistes britàniques, espanyoles, franceses, i han fet eclosió en les últimes dècades amb l’auge del moviment feminista. És cert, encara queda molt de camí per recórrer per aconseguir la igualtat. No obstant, petits grans passos comencen a florir per esmenar la cèlebre frase de Neil Armstrong, un altre home, que quan va trepitjar la Lluna per primera vegada va oblidar la meitat de la humanitat.

Sanna Marin, 34 anys, mare soltera, criada per dos dones i llicenciada en Ciències Administratives va ser elegida aquesta setmana com a primera ministra de Finlàndia. Una plantofada en tota regla a una societat en la qual l’home continua portant els pantalons. I de vestimenta va la cosa perquè per a la fotografia oficial del seu Govern va triar un vestuari amb falda i escot de pic, un look ben allunyat de la clàssica imatge de vestit i corbata, i ben diferent també dels abillaments a què ens tenen acostumats altres mandatàries dones, com la cancellera alemanya, Angela Merkel, o la nova presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen. Però no ens hauria d’estranyar. La nació finlandesa ja va enlluernar el món quan el segle XX tot just despertava, al ser la primera a autoritzar el sufragi universal, per a homes i per a dones, el 1906. El març de l’any següent, burgeses, obreres, criades van votar en igualtat al costat dels seus congèneres homes. I ara, tornen a l’avantguarda perquè ja no només és que una dona arribi al lloc de primera ministra, sinó que a més Sanna Marin es va educar en una llar no convencional per a la norma, viu la maternitat en solitari i és la persona més jove del món, d’un i un altre sexe, a exercir un càrrec d’aquest calibre.

Però ja amb 28 anys va aconseguir la presidència de l’ajuntament de la ciutat de Tampere, càrrec que va ostentar fins al 2017. I des del 2014 ha estat vicepresidenta segona dels socialdemòcrates de Finlàndia. Al juny, la van nomenar ministra de Transport i Comunicacions. Així, Sanna Martin, a més de trencar els estereotips familiars, ha traspassat el sostre de vidre. Un gra més de sorra en la lluita per la igualtat. I és que tota pedra fa paret, encara que una flor no fa estiu ni dos primavera. Per això, cal continuar treballant.