El pa(re) nostre de cada dia

Quan el títol ja és una dedicatòria, no cal dir res més. Però sí que cal inspiració i estones transcendents per comprendre el moment que ens està tocant viure. Perquè és molt fàcil empatitzar de paraula amb empreses i empresaris, amb pimes i autònoms que ho estan passant malament, però és molt més difícil calçar-se les sabates de l’altre i notar realment quines són les pedres que li molesten al caminar.

Al posar-se les sabates alienes es pot percebre el que l’altra persona sent o està experimentant en la seva vida, més enllà d’escoltar el que un vol escoltar i ignorar la resta. Aquí rau el valor de l’empatia que haurien d’exercir molts gestors de l’administració pública, que tan sols són capaços de veure com s’escolen entre les seves mans milers d’empreses i de llocs de treball. I amb tot això no vull dir que el negre sigui un mal color, ans al contrari.

Però que sigui el negre de l’obsidiana i no el de la desesperació; l’òpal negre i no el negre depressió, ja que les pimes ja en tenen prou d’escoltar el sermó de la muntanya, car les paraules buides no saciaran la seva fam ni faran que el cel s’ompli de llum, i és per això que ara, més que mai, el sector públic i el sector privat han d’anar de la mà per continuar avançant perquè ningú es quedi pel camí, caminant cap a la meta de la recuperació, on podem dir amb veu alta i clara que, com escrivia el mallorquí Teodor Suau, “més important que la meta és el camí”, perquè no es tracta tan sols d’arribar, sinó d’arribar- hi tots i amb les millors condicions possibles per continuar generant l’ocupació del present i del futur que necessita la societat.

Tinc molt clar que les pimes i els autònoms som un boxejador resilient, que per molt que caigui a la lona sempre s’aixeca per seguir competint. Només demanem que l’administració no llenci la tovallola, que ens la doni per poder-nos eixugar i continuar treballant.

No demanem pas tant, ens hi juguem el pa nostre de cada dia, i també el seu.