SEGRE
Júlia Arnó

Júlia Arnó

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Fa poc vaig assistir a una conferència de l’Emili Duró. Entre moltes reflexions va ressaltar un punt que avui encara em té capficada. Va explicar que, avui, la major part de la població dels països desenvolupats té accés a gairebé el mateix que els més rics de la història. Per exemple, abans pocs es podien permetre anar de vacances al Carib o a Nova York. Avui per 300 € tens un vol d’anada i tornada. La gran majoria de persones tenen un smartphone o ordinador i televisió, internet i accés a productes i serveis que abans només els més rics es podien permetre. Malgrat que el valor del desplaçament transatlàntic d’una persona amb menys recursos serà més ajustat que el d’una persona amb més recursos, el resultat final és que ambdues persones hauran visitat la mateixa ciutat i ho gaudiran d’una forma similar.

Això és molt important, ja que canvia les regles del joc. Quan una persona no necessita els mil euros que valia fa poc un bitllet als EUA, vol dir que tampoc necessita treballar tant o en un horari complicat i cansat que inclogui caps de setmana. I aquí neix aquesta nova cultura o generació (la X, Y, Z o les tres juntes), que deixen de valorar poder cobrar-ne dos mil si amb mil poden fer el mateix. Per això deixen de treballar en segons quins sectors, o no donar continuïtat als negocis familiars, o prefereixen accedir en un sector públic més garantista a nivell salarial i de beneficis horaris. Perquè, en definitiva, podran fer el mateix que el Sr. Amancio. I llavors em pregunto: si tots féssim el mateix, cap on ens aboca el sistema de prestacions? Quantes reformes laborals i de jubilacions viurem? El sistema sanitari resistirà? Podem revertir aquesta tendència? En què ens hem equivocat?

tracking