El mercat laboral: de la paradoxa a l'oxímoron

Tot va començar l’any 2008. Els excessos del món financer van provocar la Gran Recessió, i des d’aleshores l’economia global ha patit una crisi rere l’altra fins a arribar al moment actual: sortint de la pandèmia de la Covid-19 i entrant en un context en el qual la invasió russa a Ucraïna ha invertit qualsevol previsió de creixement: la taxa d’inflació anual a Espanya ha arribat al 9,8%, el seu nivell més alt en 37 anys.

Tots els elements de la societat n’estan patint les conseqüències: des del poder adquisitiu de les famílies fins a la viabilitat econòmica de les empreses (especialment les PIMES), passant per l’obsessió recaptatòria de les administracions públiques. Res ha quedat indemne.

No obstant això, a Espanya estem vivint una paradoxa en el mercat laboral: hi ha 3 milions de parats i 110.000 llocs de treball pendents de cobrir. Com és possible aquest fenomen tan contradictori? Podria ser la baixa qualificació formativa, l’automatització de processos, la viabilitat del salari mínim interprofessional o la incertesa macroeconòmica.

Si observem, en canvi, que el 90% de creació de llocs de treball postpandèmia l’ha protagonitzat la gran empresa i el sector públic i que han desaparegut més d’11.000 microempreses en un país on el 87% del total d’empreses eren PIMES abans de la pandèmia, la pregunta és evident i la resposta urgent: què ha de canviar per revertir aquesta incompatibilitat laboral? El Govern espanyol té el compromís amb Brussel·les de reformar les Polítiques Actives d’Ocupació per a finals del 2022, però potser serà tard.

La paradoxa es pot convertir en oxímoron si els conceptes mercat i laboral acaben sent contradictoris. Tant de bo no arribem a aquest punt.