x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

El dia que vaig conèixer l'Ester

  • Montse Sanjuan Oriol
Actualitzada 19/06/2020 a les 13:40

 

Aquest relat participa al concurs de Relats del Confinament del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!

Jo era filla única i quan tenia quinze anys era tan espantadissa com ho era la meua mare. Potser m’ho havia encomanat ella, sempre amb pors... por de les tempestes, por de les factures, por dels crits del pare... Jo estudiava aleshores a l’institut i la meua vida era allò. Estudis i casa. I silenci. Silenci a casa i silenci al meu voltant.

El dia que vaig conèixer l’Ester va canviar la meua vida. Sí. Analitzant-ho amb perspectiva així va ser. Jo estava intentant entendre en plena classe de química per què era tan important saber-se les valències de memòria. Concentrada. Esforçada. Tot d’una, es va obrir la porta de l’aula i el director va entrar amb una alumna nova. L’Ester. Descarada, somrient, mirant-nos a totes... aquí estic jo. Aviat m’adorareu!

Va caminar cap al seu pupitre i nosaltres la vam veure desfilar amb aquella llum que desprenia, era com un imant que ens deixava sense voluntat.

Mai ningú s’havia posat a la butxaca les noies de la classe tan aviat i de forma tan absoluta. Vull dir les importants. Les que tallaven el bacallà. Les veia riure amb ella i jo em quedava observant, com sempre, sense atrevir-me a atansar-m’hi.

Qui era jo? Ningú.

Un dia em va preguntar com et dius i la reina de l’institut, perquè al cap de poques setmanes n’era l’estrella indiscutible, va començar a parlar-me sovint, fins i tot m’animava a unir-me al seu grup. No sé... diríem que em va adoptar. Encara ara em pregunto perquè.

Explicava amb un encant indiscutible com es plantava davant del seu pare i decidia sortir amb les amigues encara que ell li prohibís, i cap història ens semblava més aguda o més ocurrent que les seues. Fumava o copiava als exàmens sense remordiments i quan algú li preguntava això has fet? Ella responia desafiant...Què? Què passa? De què teniu por?

A poc a poc vaig canviar de model. Vaig oblidar el fer de la mare i vaig començar a imitar la meua nova amiga. Em vaig permetre no quedar-me callada a casa quan em cridaven l’atenció o fer cas omís de les prohibicions del pare. I quan em repetia que no em donaria ni un ral m’oblidava de la por, em posava a riure i li espetegava... només tens una filla... ja t’ho faràs.

El pobre es quedava astorat en comprovar que l’antiga submissió es trucava en rebel·lia, que les seues amenaces i crits per mi eren com bombolles de sabó... He de reconèixer que el seu mal humor, però, el pagava la mare que mai no va gosar acompanyar-me en la revolució casolana d’aquells anys.

Vaig acabar l’institut i vaig entrar a la facultat de Dret. L’Ester també. Vam continuar sent amigues molt de temps fins que es va casar i se’n va anar a viure a Oviedo.

La vaig oblidar, com suposo que ella a mi també. Avui m’ha trucat una antiga companya de l’institut i m’ha dit que l’Ester ha mort de coronavirus... i de sobte el dia que vaig conèixer l’Ester m’ha vingut a la memòria, com un cop de vent gelat que et fa tremolar. Que et fa estremir encara que només sigui per uns segons. I he tornat a tenir por.

 

Aquest relat participa al concurs de Relats del Confinament del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!

 

 

Temes relacionats
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre