x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

En Matu

  • Francisco Jesús Camargo Ríos
Actualitzada 19/06/2020 a les 13:39

 

Aquest relat participa al concurs de Relats del Confinament del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!

A dos quarts d’una d’un diumenge qualsevol, en Matu obre el seu quinto de cervesa i surt al balcó, davant el riu. El Segre és una bèstia que rugeix furiosa passades les últimes pluges (“massa per als albercocs”); però a ell, li agrada la llibertat d’aquesta bronca corrent.

S’asseu en un tamboret baix, blanc i de plàstic, pren el primer glop de cervesa.

“A l’aire s’ensuma el bitxo”, li van dir la tarda anterior, però després d’una forta inspiració, sorprenentment per als seus setanta anys, ell no sent olor de res. L’aire de Lleida està més net que mai, més fresc que mai, en fi, com no havia estat mai. Al seu costat, un test li serveix de companyia; no té ni idea de quin tipus de planta és, ni quina llum necessita per realitzar les seves funcions, ni quantes vegades s’ha de regar. En Matu la treu al balcó si fa bon temps, i quan no, la protegeix al celobert. A la planta sembla que no li ha afectat el virus, es presenta feliç, ufanosa i bella.

Treu el cap a la barana del balcó, recolzant els seus prims braços; pren de nou un glop de cervesa. A baix, al carrer, dos coneguts parlen a través de les mascaretes (“parlar sense boca... com amb els mòbils”). Un dels homes porta dues barres de pa sota el braç, l’altre colpeja la seva cama amb el diari, com si marqués el ritme de les frases que diu. En Matu es pregunta de que deuen parlar (“de què han de parlar si ja no hi ha un altre tema?”). Dos gossos es borden furiosos al creuar-se al pas zebra (“o el tornen a pintar o deixarà de ser zebra”); sembla que no s’han agradat, i si poguessin, es destrossarien allí mateix.

En Matu mira l’altre test, aquella planta li agradava en especial a la Maria, ja que feia unes petites flors color violeta. Aquest any no ha fet flors; suposava que era ella, la Maria, la causant de les flors. (“Eren les teves mans qui li donaven la força, Maria, o la teva bondat, o el color dels teus ulls; no m’estranya, eres capaç de treure el millor de tot al teu voltant. Inclús de mi”).

De sobte, alguna cosa trenca el soliloqui; el soroll de sorda serra el fa mirar: la veïna de davant obre les persianes perquè entri l’aire fresc del matí, per fer marxar els malsons i aireja l’habitació. Deu tenir trenta i pocs anys, treballa a l’Arnau i el saluda amb gest amable. Va vestida amb una samarreta llarga que li arriba a mitja cuixa. A en Matu li alegra el mati, però es queda només en això. (¡Ai Matu, que sempre em mires a mi!, em deies... I a qui he de mirar?)

El confinament és una cosa inconnexa per a en Matu, no l’allunya de la seva realitat, sinó que el fa copartícip del que han estat els seus últims anys. Una primerenca jubilació que el va mantenir empobrit, avorrit i sumit en la tristesa. (“¡Amb tot el que podíem haver fet Maria!, i tu em deies: però jo t’estimo i tu a mi”).

- I jo a tu Maria, i jo a tu! – exclama en Matu. Serà l’única vegada en tot el dia que se senti una veu a la casa de davant el riu.

En Matu entra a casa i es para, li ve de gust plorar una mica.

 

Aquest relat participa al concurs de Relats del Confinament del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!

 

 

Temes relacionats
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre