x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Confinament gris

  • Jordi Hermes
Actualitzada 19/06/2020 a les 13:44

 

Aquest relat participa al concurs de Relats del Confinament del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!

El veia al matí – quan xiula el bus–, i a la nit –quan canten les sirenes–: recollia la premsa i baixava les escombraries. Havia estat sempre molt meticulós en la distribució del reciclatge. Darrerament engreixava el contenidor verd de licors i cerveses... la trencadissa el delatava. Amb els dies, els ulls del matí havien enfosquit, l’iris gris. Allò que el mantenia –deia– era la inèrcia de l’obediència amb la quitxalla, ara, des de la pantalla freda de l’ordinador.

Aquell vespre havia vomitat molts dels seus contactes del mòbil amb què, en aquestes darreres setmanes, no havia creuat ni una sola paraula. S’havia adonat que actuaven com a titellaires que dictaven en silenci els seus moviments. El governaven. S’hi havia volgut emmirallar. Havia empetitit.

Duia un exili gris que despertava quan la resta de família encara dormia; lectures prohibides, composició d’haikus, notes de dietari dibuixaven la rutina. Barreja de la seva grisor amb el blau picassià: recança pel temps perdut...

Volia amagar-se entre llibres, llibretes i plomes, perdre’s pel carrers de Solenoide... Havia perdut el traç de les fronteres entre la nit i el dia, entre la llum i l’obscuritat, entre el soroll i el silenci, entre l’amor i el desamor. Les clarors s’havien limitat a pocs metres quadrats, a un temps de pròrroga.

Havia creat un vincle ben especial: havia entrat i deixat entrar. S’havia empeltat en la intimitat dels alumnes, de casa seva... en l’habitació d’aquella noia escrupolosament desendreçada. Ja ningú sabia com d’allargada era la seva ombra. Li cansava tanta ortodòxia i tanta dopamina imposades. Era el corsecament per la desubicació constant del cervell i de l’ànima.

El nombre de morts, d’altes, de contagis... li eren ben bé igual. Sabia que hom havia d’arribar a un pic i després hom baixaria... però no sabia, com de llarg era el camí fins retornar a la vall plana, a Ítaca.

En aquest temps li havia canviat la imatge. El llibre que llegia abans que arribés la pandèmia, L’aigua de la gota, ja no li servia. Li havia agafat el canvi d’hora, un mal pas, el peu canviat, la dificultat de blindar un espai, un temps, on recrear-se amb allò més íntim, més personal... Perseguia l’obscur objecte de la llibertat.

Cronificació de les disjuntives, dels dubtes, pèrdua, desorientació, ceguera, fiblades... quan tot era flàccid i líquid. S’estremia.

I era com si fos dalt d’un setial fràgil, lleuger. Cercava impulsivament en Els quaderns, de Cioran –“el fons de la desesperació és el dubte envers un mateix”–, potser per mirar d’entendre d’on provenia i quin era el camí més fàcil, més covard. O potser més valent. Cercava el límit, la catarsi: ja no tenia la força per si sol. Arribà el moment en què pensà en el pare, que ja no hi era... quan molts cops li havia demanat callada ajuda...

Entrà en un món desconegut, on caduquen els principis d’antuvi.

Li van trobar a la butxaca de l’americana el seu darrer haiku: “Fruit de la inèrcia / endinsat en el túnel / nuesa grisa”.

 

Aquest relat participa al concurs de Relats del Confinament del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!

 

 

Temes relacionats
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre