x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Abúlia

  • Arnau Felip Vila
Actualitzada 19/06/2020 a les 16:32

 

Aquest relat participa al concurs de Relats del Confinament del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!

El sol es començava a deixar veure a través de les escletxes de la persiana. Es feia de dia, i vaig notar aquella sensació de buit i agitació tan familiar. Era la sensació que, més enllà de les quatre parets on em trobava, alguna cosa brotava de nou i jo hi feia tard.

Em vaig aixecar del llit amb la desídia d’una rutina malsana i desmanegada com la que portaria un esquelet obligat a llevar-se del seu repòs. La Madeleine seguia dormint i em vaig estar de despertar-la. Estàvem en un punt on fins la companyia, tant agraïda dies abans, començava a resultar feixuga i espessa. Quan estàvem junts ens incomodàvem més que alleujàvem i quan ens disposàvem a dialogar sobre qualsevol absurditat, les nostres veus es tornaven verí.

Recordo un dia que dinàvem plegats davant del televisor, escarxofats al sofà. Ens havíem fet uns fideus instantanis i, com ja era habitual, seguíem l’evolució de la pandèmia. Els noticiaris no invitaven precisament a l’optimisme. Amb la seva aparent objectivitat, donaven uns arguments, sempre recolzats en estudis, estadístiques i opinions de suposats experts que s’allunyaven del que tothom volia sentir.

Ella va començar una diatriba antisistema infestada d’incongruències socials i econòmiques i jo em començava a escalfar. La televisió semblava no contradir-la. Es limitava a continuar amb la lúgubre evolució que el nostre país, i el món en general, afrontava, i només feia que avivar el seu foc contestatari.

  • Però és que no en penses dir res? – em va inquirir apuntant-me amb la forquilla.

Me la vaig mirar amb un vague intent d’aparentar assossec. Vaig mastegar lentament i un cop engolit el mos la vaig mirar als ulls. La indignació i la impotència hi brillaven com espurnes germanes.

  • Crec que cap cosa que pugui dir canviaria res.

Em va mirar com si estigués guillat.

  • Saps? Com més dies passem junts, més imbècil et trobo. – va etzibar-me – És penós veure com tot t’importa ben poc.
  • I tu que saps el que m’importa i el que em deixa d’importar? Potser pares atenció a res que no sigui aquest estúpid televisor? – vaig contestar alçant la veu.

Es va aixecar ofesa i se’n va anar al dormitori. Va tancar la porta d’un cop sord. Vaig apagar el televisor i vaig seguir menjant. La vaig sentir plorar, però no em va entendrir, ni tant sols em va preocupar.

“És massa infantil”, em vaig dir. Portàvem setmanes confinats i ella creia estar en possessió d’alguna veritat absoluta que podia solucionar-ho tot. Em ficava malalt, i em sentia exhaust pel conflicte que lliuràvem dia rere dia.

Em vaig fixar en l’home que es reflectia al televisor. Barbut, amb els cabells curts, rapats de forma baldera, i una expressió abatuda als ulls. Les motivacions que ens impulsaven aquests dies eren merament orgàniques, fisiològiques. Menjàvem, bevíem, ens manteníem desperts. A banda d’això, recordàvem. Recordàvem per no oblidar, i per viure a través del record. La resta era pura invenció. Il·lusions per no decaure, i sentir que assolíem algun tipus de grau espiritual o moral.

 

Aquest relat participa al concurs de Relats del Confinament del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!

 

 

Temes relacionats
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre