x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Esbart

  • Albert Masagué Escoda
Actualitzada 07/07/2020 a les 15:56

 

Aquest relat participa al concurs de Relats del Confinament del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!

No sé si compartir seria el verb adequat perquè des del punt de vista esportiu, tot es comparteix i tot es competivitza alhora. És una mateixa moneda amb dues cares. La part més dolça de l'esport és el triomf i sempre respecte dels altres contrincants.

I la part dansada de l'esport no competitiu? No acabo de trobar, però sí enyorar la dansa de la nostra cultura. Simultàniament en la parla humana i a una dansa humana, mil·lenària o no però sí particular, genuïna. En període de confinament perpetrat en Estat d'Alarma Covid-19, hem vist com tothom s'arreglava a casa per continuar amb la seva rutina diària, confinatreball, confinaesport, confina… Fins i tot hem pogut ballar amb la nostra parella política, però i amb les altres parelles? Les conegudes, per compartir un espai un temps d'afició… han sigut anorreades.

Desenvolupar l'expressió corporal dirigida a una altra persona, aquella a qui vols enamorar, a part de no ser fàcil, és preciós. La dansa espectacle, damunt del cadafal, projecta el seu llenguatge, la seva força, perquè si no hi poses energia no projectes res, no ensenyes res, no alliberes res. Encara que diletants sobre l'escenari, treballem en comú, treballem per conservar i perpetrar les danses dels fadrins avials. Connectem entre nosaltres i els altres a partir del nostre propi km.0, el cos humà.

Verbs tan injuriats com infectar han de reviure en positiu a través de la dansa d'esbart, la popular, la més social. Coadjuvada amb música ens serveix per arribar a la poètica del moviment.

Privar-me de l'acció del ball amb l'esbart dansaire ha paralitzat el contagi del meu esperit dansat, em volen fer canviar la meva relació amb el capital humà. Tenir-me tant a prop i al mateix moment tan lluny dels altres em rebenta, patim la síndrome del presidiari.

Sabem que podem ballar sols, però la relació d'equip queda perduda. L'art de ballar sol és similar al d'escriure sol, dibuixar sol, però sempre desitges que arribi als altres com a objecte de cultura.

Si ens eliminen els incentius i ens obliguen a canviar les nostres prioritats ens resten qualitat i experiència de vida.

El qui s'ha d'esperar i quedar apartat és un simple manat perquè no és lliure. Doncs Déu n’hi do, com desitjo la meua llibertat.

 

Aquest relat participa al concurs de Relats del Confinament del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!

 

 

Temes relacionats
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre