El despertador sona a les 8 en punt, la senyora Rius obre els ulls de cop, com si el so estrident de l’aparell hagués accionat una palanca invisible. “Ja fem tard!, exclama dirigint-se a un endormiscat senyor Rius que, entre la seva complexió esprimatxada i les dos talles grans que li va el pijama de quadres, gairebé vénen ganes de fer-hi un pícnic a sobre. La senyora Rius ja és a la cuina feinejant, vestida amb una túnica blau cel, ho prepara tot meticulosament mentre fa llambregades nervioses a la finestra travessada per la llum pàl·lida del matí .“Ja gairebé és l’hora”, remuga nerviosa. El senyor Rius, encara fent el mandra, es posa les ulleres situades a la tauleta de nit esquerra i, arran d’una connexió neuronal equívoca, se li aguditza l’oïda i intenta identificar els sons que li arriben: el tràfec d’obrir i tancar calaixos i portes d’armari que arriba de la cuina, la sirena d’una ambulància llunyana, el tic-tac del despertador que ja marca tres quarts i cinc de 9 i, per últim, un inconfusible soroll per damunt del seu cap que el deixa glaçat “tap-tap-tap-tap”. Com si fossin cops de metrònom, el senyor Rius es vesteix al ritme de corxera que marquen els cops i, de camí a la cuina, passa pel menjador on el sol ja hi entra de ple. S’afanya a trobar la dona i exclama “Ho has sentit? Ja pugen!”. Ella com a única resposta accelera el ritme i guarda tot el que ha preparat dins la bossa. El soroll temut s’intensifica i la parella es mira en silenci “Avui ho aconseguirem, t’ho prometo amor meu”, diu amb veu dolça el senyor Rius. Ben carregats i amb un somriure nerviós surten de casa agafats de la mà i enfilen escales amunt: “Avui, trobarem lloc al terrat.”
