Aquest relat participa al concurs de Relats del Confinament del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!
Ja són quasi dos mesos de confinament i es fa molt difícil comprendre aquesta situació que capgira el dia a dia.
Els pensaments pesen incansables a l'hora de retrobar i d'escriure paraules portadores de sentiments.
De sentir incomprensió i sentir la necessitat d'esgarrapar aquest rau-rau que corre per dins.
La mirada es perd en la llunyania del moment.
Intentant explicar aquesta tristor que creix i desborda l'insomni de la nit.
La humilitat és la raó de ser i desitges amb totes les teves forces abraçar els somriures i eixugar les llàgrimes que han pres forma amb massa incoherència.
La quietud dels carrers sospesa l'abisme dels neguits. D'aquells que no han pogut acomiadar-se dels seus éssers estimats.
I qui hauria imaginat una situació tan irreal que ens deforma amb tanta vulnerabilitat.
Ombres incompreses d'una solitud que s'aferra a les persones grans a les quals més estimem.
Que en la seva indefensió necessiten més que mai de la nostra estima incansable. Sospeses els dies i una tremolor inconscient desfà sensacions que t'atrapen amb desgana.
Però, som aquí.
Persistirem i ens en sortirem. Amb una satisfacció immensa agrairem a totes aquelles persones que s'han desviscut per tots nosaltres. I quasi segur que d'aquesta situació en traurem un aprenentatge i ens farà més conscients i més humils. Fent que prenguem consciència i donem un sentit molt especial a totes aquelles petites coses a les quals tan poca importància hem donat.
Milions de petons, milions d'abraçades, milions de rialles esclataran i perduraran per ser senzillament els desitjos més esperats i més anhelats per tots nosaltres.
Retrobaments que ens uniran per ser simplement millors.
Infinitament gràcies.
Aquest relat participa al concurs de Relats del Confinament del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!
