Ja són quasi dos mesos de confinament i es fa molt difícil comprendre aquesta situació que capgira el dia a dia.
Els pensaments pesen incansables a l'hora de retrobar i d'escriure paraules portadores de sentiments.
De sentir incomprensió i sentir la necessitat d'esgarrapar aquest rau-rau que corre per dins.
La mirada es perd en la llunyania del moment.
Intentant explicar aquesta tristor que creix i desborda l'insomni de la nit.
La humilitat és la raó de ser i desitges amb totes les teves forces abraçar els somriures i eixugar les llàgrimes que han pres forma amb massa incoherència.
La quietud dels carrers sospesa l'abisme dels neguits. D'aquells que no han pogut acomiadar-se dels seus éssers estimats.
I qui hauria imaginat una situació tan irreal que ens deforma amb tanta vulnerabilitat.
Ombres incompreses d'una solitud que s'aferra a les persones grans a les quals més estimem.
Que en la seva indefensió necessiten més que mai de la nostra estima incansable. Sospeses els dies i una tremolor inconscient desfà sensacions que t'atrapen amb desgana.
Però, som aquí.
Persistirem i ens en sortirem. Amb una satisfacció immensa agrairem a totes aquelles persones que s'han desviscut per tots nosaltres. I quasi segur que d'aquesta situació en traurem un aprenentatge i ens farà més conscients i més humils. Fent que prenguem consciència i donem un sentit molt especial a totes aquelles petites coses a les quals tan poca importància hem donat.
Milions de petons, milions d'abraçades, milions de rialles esclataran i perduraran per ser senzillament els desitjos més esperats i més anhelats per tots nosaltres.
Retrobaments que ens uniran per ser simplement millors.
Infinitament gràcies.
