La nostra salut, en mans de les aigües residuals

Recentment ha estat nomenat doctor ‘honoris causa’ per la Universitat d’Almeria “per les seues rellevants investigacions en el camp del medi ambient, sent líder mundial en la detecció i remediació de problemes relacionats amb els processos de contaminació del cicle de l’aigua”.

És un reconeixement a la feina feta al llarg dels anys. És un honor i un reconeixement a la feina feta tan a Lleida com a Almeria.

Quins projectes realitzeu avui a Almeria?

Sobretot projectes referents a les aigües subterrànies, que a Almeria n’hi ha molta. Als anys 90 vam començar a estudiars els aqüífers d’aquesta zona, que és desèrtica, i avui, el darrer projecte vigent, és la reutilització de l’aigua residual. A Europa cada vegada hi ha més depuradores que van millorant el tractament d’aquestes aigües que, ben tractades, donaran aigua per regar cultius i plantes de tot tipus. A Barcelona, per exemple, ja s’està fent per regar jardins, però pel reg encara estem en un estat inicial, i anirà en augment. Sobre això, tinc un projecte a l’Aràbia Saudita en què s’utilitza l’aigua residual per als regadius. Allà hi ha poca aigua, i s’ha d’aprofitar. L’aigua tractada tindrà un paper clau.

Com funciona?

El que hem d’entendre és que les depuradores poden tractar les aigües, i ho poden fer molt bé. Aquí a Catalunya tenim el Llobregat, que a l’estiu porta el 50% de l’aigua provinent de depuradores. Israel és un altre país que està invertint en aquests processos.

Necessitem conèixer l’aigua.

Sí, i sobretot assegurar la qualitat alimentària i saber quins productes poden tenir més perill d’acumular productes contaminants. Un d’aquests és la pastanaga, ja que és un producte agrícola que està enterrat a terra i acumula molta d’aquesta aigua. Sempre parlem de risc controlat, que podria afectar sobretot criatures i la gent gran. Aquests sectors de població s’han de vigilar. Si sabem que la tonyina conté mercuri, hem d’evitar donar-ne de forma recurrent a les criatures.

“Les depuradores d’aigües residuals seran clau per garantir l’aigua de reg a tot el món. Avui hi ha països amb poca aigua que l’aprofiten a tots els nivells”

Quins problemes heu detectat, en l’aigua?

Sobretot el tema dels microplàstics. Treballo per tot el món, i aquest tema és molt delicat a la Xina, on afecta especialment els sòls. Coneixem el cas dels plàstics que van a parar al mar, però molts van a parar també als sòls, i això afecta també a casa nostra. Un tema que tractem actualment és saber com influeixen els microplàstics i nanoplàstics als peixos. Ara, amb la Covid, els residus plàstics s’han multiplicat. Mascaretes, guants i tot tipus de plàstics s’han descontrolat. I això a Europa occidental ho pagarem durant molts anys. Ens curarem del coronavirus, però dels plàstics no ens recuperarem tan aviat. Serà molt greu.

S’estudia la presència del plàstic a les aigües?

En realitat n’hi ha molts pocs estudis. Tenim dades de la Xina, que ens diuen que els plàstics que acaben al mar s’han doblat. A casa nostra fins avui encara no hi havia normativa que incorpori mesures de regulació, que és un tema molt complex, perquè el plàstic va del micro al nano, i no hi ha sistemes estandarditzats de mesura i anàlisi. Per sort, avui dia es treballa en una nova normativa europea que podria solucionar-ho.

Ens perjudiquen els plàstics?

Avui sabem que afecten el medi aqüàtic, perquè els peixos l’acumulen i el transporten, i afecta la seva mobilitat i reproducció. A Espanya, sobretot a la línia de la costa, que menja molt peix, hi estem molt exposats. Però de moment no tenim constància que s’hagi mort ningú per ingesta de plàstics, i els efectes sobre la salut humana són desconeguts, però ja s’hi treballa. Per desgràcia, les prediccions ens diuen que en pocs anys hi haurà més plàstic al mar que peixos.

Mengem plàstic, doncs.

En un restaurant, si mengem un peix salvatge, mengem plàstic, i si és gran, mercuri. La tonyina o el peix espasa porten mercuri i d’altres contaminants persistents, com els perfluorats.

Com es combat tot això?

La bona notícia és que hi ha plàstics biodegradables. La dolenta és que dels 350 milions de tones de plàstic fabricades en un any només el 2% és biodegradable. El single use plàstic, el més barat de produir, és el 50% d’aquesta fabricació. Una mesura seria fomentar el biodegradable, que és més car. Cal també conscienciar la població, anant a comprar amb bosses de roba i reutilitzant els plàstics que tinguem per casa. Tornant a la depuració de l’aigua, sabem que augmentant els proccessos de tractament podem eliminar el plàstic de l’aigua residual.

“Les prediccions ens diuen que d’aquí a pocs anys hi haurà més plàstics al mar que peixos. La Covid hi ha ajudat, amb les mascaretes i tots els plàstics derivats”

Parlem de l’ICRA i dels projecte d’anàlisi d’aigües residuals per conèixer l’estat de la Covid. Què és?

És un projecte finançat per la Generalitat, i la idea és molt senzilla. A principis de març científics holandesos i australians van detectar nivells d’infecció de coronavirus a través de les aigües residuals. El que hem fet és crear una metodologia de recollida continuada de mostres, anàlisi, i creació d’un mapa que ens permet veure els nivells de coronavirus que tenim a tot el país. El coronavirus, al contrari d’altres bacteris, no va amb l’orina, sinó amb la femta, que acaba a l’aigua residual i es transporta per aquests canals. Amb aquestes mesures tenim valors de simptomàtics i asimptomàtics. El mapa ens mostra, segons el color, la càrrega viral que té l’aigua de cada racó de Catalunya. I ens és molt útil per saber quines zones estan millor i quines pitjor. Aquest projecte, que hem renovat per al 2021, ens dona dades que podem complementar amb les clíniques. L’estat de salut de la població de Catalunya la marquen les aigües residuals.

Les vostres dades coincideixen amb les de Salut?

Hi ha una concordança. Amb l’aigua residual tenim un mapa complet. És com si féssim una prova PCR a tota la població de forma global, perquè estem tots connectats a la xarxa de sanejament. És director de l’ICRA des del 2008. L’any 2008 vaig entrar a formar part de la direcció d’aquest institut, que es va muntar dos anys abans. Vam plantejar tres àrees de treball: ecohidrologia, microbiologia i enginyeria, i avui tenim prop de vuitanta persones treballant amb una visió de tot l’arc mediterrani.

Acabem. Aigua i Lleida sembla que vagin de la mà.

Som una zona amb molta aigua. El Segre en té més que el Llobregat, que a més és un riu molt castigat. Aquí en gastem molta per l’agricultura, que s’ha modernitzat i s’ha fet eficient. Hem de pensar que anem a un món amb necessitats de provisió d’aliments, ja que en pocs anys serem 9.000 milions de persones. Lleida, si sap utilizar bé els seus recursos, serà una potència mundial.