El llegat de Joan Oró, el gran científic de Lleida

Ara fa gairebé cent anys que va néixer, al barri de la Bordeta de Lleida, Joan Oró i Florensa. Va ser el 26 d’octubre de 1923, l’únic nen dels cinc fills del matrimoni Joan Oró i Maria Florensa. Havia nascut el que anys després coneixeríem com el científic més important que ha donat mai Lleida. El químic que va poder sintetitzar l’adenina, el que va donar les claus per entendre la vida a la Terra, el que va treballar en operacions de la NASA a la Lluna i a Mart, el que va omplir pàgines i pàgines de cultura científica. I també el Diputat de la Generalitat, la Creu de Sant Jordi, el marquès, el professor universitari i l’ambaixador de Catalunya als Estats Units. Coneguem el llegat de Joan Oró.

Infància, joventut i Guerra Civil Gran part de la seva infància i joventut la va passar a Lleida. Els Oró vivien damunt del seu forn La Ràdio, al carrer Anselm Clavé, i el petit Joan estudiava als Germans Maristes, institució que va encendre l’espurna del coneixement al jove Oró. Amb dotze anys i l’esclat de la Guerra Civil, els Oró es van refugiar a Alcanó per esquivar els bombardeigs i salvar la vida. Un cop acabada la Guerra la família va tornar a la ciutat i Joan Oró va seguir els seus estudis de batxillerat, que li van obrir la porta a la Universitat per estudiar ciències químiques. Començaria un breu capítol de Joan Oró lluny de Lleida, a Barcelona.

La Universitat i el somni americà A Barcelona va estudiar Química. Però els seus interessos eren la química de la vida, la bioquímica. Com que aquests estudis no existien encara a Espanya, va cursar química pura, que va acabar l’any 1947. Un cop acabada la carrera va tornar a Lleida, per treballar al forn de pa familiar i poder estalviar per a la seva pròpia família, i és que durant aquest curt període de retorn a Lleida Joan Oró es va casar i va tenir tres dels seus quatre fills. Lleida potser li donaria l’estabilitat familiar i econòmica, però difícilment li donaria la vida científica que Oró desitjava. El somni americà s’anava fent gran, fins que l’any 1951, amb una coneixement escàs de l’anglès, va prendre la determinació de viatjar als Estats Units. Ho va fer un any més tard a la Universitat de Houston, Texas.

Síntesi de l’Adenina Quatre anys després, el 1956, Joan Oró es doctorava en bioquímica i més tard, l’any 1963, era nomenat professor titular. En aquells anys Joan Oró ja havia aconseguit una de les fites de la seva vida: sintetitzar l’adenina. L’adenina és un compost químic que les cèl·lules utilitzen per elaborar els elements fonamentals de l’ADN i l’ARN, és a dir, la base de la vida. Sense l’adenina no existirien les cadenes entrellaçades d’informació genètica –ADN–, ni les cadenes de virus –ARN–. De nou, la base de la vida.

A través de múltiples experiments al seu laboratori, Oró va aconseguir sintetitzar l’adenina amb cianur d’hidrogen, aigua i amoníac. Ho va aconseguir utilitzant àcid cianhídric, una substància letal per a la respiració i present als astres i cometes, cosa que va portar Oró a formular una hipòtesi sobre l’origen de la vida a la Terra, basada que col·lisions de cometes amb la Terra haurien augmentat la quantitat de compostos de carboni i aigua, promovent la síntesi de les molècules que després donarien lloc a la vida a la Terra.

Oró basava la seva hipòtesi que els cometes transporten aigua, metà i amoníac, les substàncies que el mateix Oró havia utilitzat per sintetitzar l’adenina al seu laboratori. Un resultat sorprenent, inesperat, històric! La proposta de Joan Oró va donar lloc a la teoria de la panspèrmia, que diu que la vida pot tenir el seu origen a qualsevol lloc de l’Univers i que no és exclusiva de la Terra. 

Joan Oró va ser disruptiu i provocador: l’origen de la vida a la Terra hauria pogut no ser a la Terra! I no només això, sinó que va suggerir que els cometes també haurien portat l’aigua a la Terra.

Participació a la NASA Aquell 1963 de consagració a Oró li va arribar una oferta: unir-se al departament de Ciències de la Vida, a la NASA, que estudiaria la química orgànica que recolliria el projecte Apollo a la Lluna. Oró es va convertir en investigador principal d’aquell equip que havia d’analitzar la química de les mostres lunars que enviessin les missions, tant des de la Lluna com en el mateix laboratori. I va poder descartar el que molts científics ja havien sospitat: a la Lluna no hi ha vida.

Malgrat que estava pensat per a la Lluna, el projecte Viking de la NASA va anar una mica més enllà, fins a Mart. Oró i el seu equip es van dedicar a la creació d’un espectròmetre de masses portàtil que podria analitzar molècules de baix pes molecular. Els seus instruments es van incorporar als quatre vehicles de la missió Viking a Mart, i van ajudar a proporcionar una primera anàlisi de l’atmosfera i la superfície del planeta vermell.

La recerca de vida i compostos orgànics a Mart va resultar negativa, i això va provocar l’aturada dels plans de la NASA per desenvolupar noves missions tripulades a Mart. La trajectòria d’Oró va seguir unida a la NASA fins a la seva jubilació, l’any 1994, dedicant-se a l’estudi de la vida a la Terra.

Retorn a Catalunya i mort L’any de la seva jubilació, el 1994, va deixar Houston per tornar a Catalunya. No era el primer cop que tornava al país. L’any 1980 va tornar a Catalunya per ser Diputat al Parlament de Catalunya durant el primer govern democràtic després de la dictadura, i com a assessor en temes científics del president de la Generalitat. Malgrat tornar amb la promesa d’una vida científica plena catalana, les condicions distaven tant de les que oferia Houston que va decidir tornar als EUA pocs mesos després.

Un cop jubilat, doncs, va tornar a Catalunya, on va morir deu anys després. Les seves restes van ser incinerades a Montjuïc, i les cendres portades al cementiri de Lleida, on el científic més important d’aquesta ciutat reposa eternament.

El llegat de Joan Oró El llegat d’Oró és molt extens. Com a autor de publicacions és autor d’una gran nombre de publicacions científiques, se’n comptabilitzen 350 en articles de revistes científiques i més de 30 capítols en llibres i monografies sobre l’origen de la vida.

Joan Oró va rebre multitud de premis al llarg de la seva trajectòria. Els més importants són la Creu de Sant Jordi (1991), la Creu de l’Orde Civil d’Alfons X (1983), la Medalla Oparin (1986), el premi Doctor Honoris Causa de la Universitat de Lleida (1999), la Medalla del President Macià (2000) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Com a curiositat, val a destacar que Joan Oró va ser premiat amb el títol de marquès d’Oró el 23 de juny del 2004. Aquest curiós nomenament incloïa un escut heràldic, amb un sol (simbolitzant Oró) i el símbol de l’adenina.

Oró tenia un pla per a Catalunya. Sempre havia desitjat que el país tingués un centre d’astrofísica de primer ordre. I això és el que va proposar al Montsec, un dels llocs amb el cel més clar del país (actualment és cel Starlight). Després d’estudiar-ho, Oró va concloure que Àger era el lloc ideal per construir un observatori, el Parc Astronòmic del Montsec. També va donar al Parc Científic de Lleida la maqueta que la NASA va utilitzar l’any 1967 per estudiar la Lluna. L’any 1993, un any abans de la seva jubilació, va crear la Fundació Oró, encarregada de difondre el seu llegat.

Joan Oró va fer la seva feina. Ara el que l’ha de fer és Lleida, atorgant un espai digne a la difusió i reconeixement de la figura del científic lleidatà, les caixes i efectes personals del qual, de gran valor, han anat transitant sense rumb des que van arribar a Lleida. Durant vint anys es van guardar en un magatzem a Gardeny, sense condicions ni seguretat. Després alguns objectes es van traslladar al fallit Museu del Clima, fins que fa dos anys van acabar al Museu de l’Aigua, de forma permanent i fins a nova ordre. Joan Oró va fer, i molt bé, la seva feina. Ara és hora que Lleida li doni l’espai d’homenatge definitiu.