La tènia dels catalans - Segre.com
Viure per veureViure per veure
  • inici
  • contacte
  • mapa web

Cerca per data

Octubre - 2016
Dil Dim Dim Dij Div Dis Diu
  02
03 04 05 06 07 08 09
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
31  

Cerca per conceptes

 Benvolgut   Catalunya   debat   enllà   Espanya   futur   I   Jordi   L'endemà   Lleida   Museu   Pla   Reflexions   Sant   setmana   temps   Temps   vella   veritat   vida 

Ultima modificació: segueix-nos al twitterEspai Cercle a Facebooksindicació de continguts

Viure per veure

Marta Alòs

Escriptora

19

09

2011

La tènia dels catalans

M'agradaria equivocar-me, però molt em temo que el resultat de les properes eleccions al Congrés i al Senat espanyol, sigui quin sigui el partit que finalment les guanyi, continuarà escanyant l'economia catalana. A mi, aquesta gent de Ponent em fa més por que una pedregada, gairebé com quan era petita i la meva padrina, que mai no s'havia pogut explicar com menjant com jo menjava estava més seca que un ascla, deixava anar aquella frase tan seva: "Aquesta nena deu tenir la solitària." Quan l'escoltava mig aterrida, m'imaginava un gran cuc que vivia entaforat dins dels meus intestins i em xuclava amb golafreria els aliments que ingeria. Durant anys, em va tenir obsessionada. Un foraster que troba en la seva víctima condicions favorables per fer-hi el niu, el seu desenvolupament, multiplicació i que és difícil de destruir perquè contínuament desenvolupa estratègies per evitar els mecanismes de defensa de les seves víctimes, és un motiu prou suficient per perdre el son. Deia la meva padrina que la tènia tenia una molt mala solució, perquè, de vegades, era tan gran i tan forta que, agafant-se a les parets dels intestins amb les ventoses que duia al voltant del cap, aconseguia sobreviure i anar fent, i, en el pitjor dels casos, l'aventura acabava amb la mort de la seva víctima, xuclada fins al moll dels ossos, per la golafreria d'aquella maleïda màquina de xuclar. Era en aquests casos extrems quan no donaven cap resultat les lavatives ni els abeuratges fabricats amb herbes remeieres. El paràsit xuclava i xuclava sense pietat i la víctima, per molt que mengés, acabava morint d'inanició. Exagero quan afirmo que això, fil per randa, és el que succeeix entre Espanya i Catalunya? La tènia espanyola ha obligat l'economia catalana a treballar eternament, com si es tractés d'una cursa d'obstacles. Mentre la tènia xuclava i xuclava, el pobre intestí català, sense tenir sucs gàstrics de carbó i de ferro, va saber fer la revolució industrial. La tènia es va anar alimentant d'aquesta gran fàbrica de menjar que representava Catalunya. I ho segueix fent. Si multipliquem els 3.000 euros per català que xucla aquest paràsit pels 70 anys que pot viure un català, ens adonarem de la quantitat de menjar que roba aquesta sangonera espanyola. Un recent estudi de la Pompeu Fabra diu que l'intestí català no necessita la tènia espanyola. És més, assegura que li aniria molt millor sense aquest paràsit, que Catalunya s'engreixaria, que li retornaria el color a les galtes i que faria un goig que enamoraria tot Europa.

La tènia espanyola ha obligat l'economia catalana a treballar eternament, com si es tractés d'una cursa d'obstacles



tornar enrera