El somni d’una escola millor

La vaga massiva en favor d’una escola pública de qualitat el passat mes de febrer va tornar a situar l’educació al centre del debat públic. No és una situació nova. El fet que, de manera recurrent, la població i la comunitat educativa s’activin per reformar el sistema forma part d’una tradició de país. Ja al llarg del segle XX hi ha hagut episodis similars, especialment durant els anys d’agonia de la dictadura franquista i principis de la transició, a finals dels anys setanta, i sobretot als anys trenta, quan la proclamació de la II República va simbolitzar per a molts l’inici d’un projecte de modernització educativa i transformació social.

Durant els anys trenta hi va haver una voluntat ferma de democratització de l’educació, amb la clara intenció d’arribar a tots els sectors de la població que fins aleshores n’havien estat orfes, ja fos per manca de recursos econòmics o per altres condicionants socials que impedien portar els infants a l’escola. Es tractava d’un període creatiu i innovador, en què la nova escola estava fortament compromesa amb el país i centrava els seus esforços a construir un horitzó de modernitat i de futur. Aquesta modernització es va traduir en una aposta decidida per la renovació pedagògica, alhora que els mestres i les mestres esdevenien referents socials per les seves idees i un model de civisme i coneixement en els entorns locals on treballaven, el que avui anomenaríem comunitat educativa, en un període en què l’educació universal encara no era un dret adquirit entre les classes populars.

Aquest període de lluita i reivindicació va quedar definitivament estroncat amb la derrota republicana del 1939, i el model d’escola pública va retrocedir radicalment. Els mestres i les mestres del país van passar a ser un dels objectius prioritaris de la repressió, que va iniciar un programa de purgues implacable arreu del territori. A Catalunya, uns cinc mil mestres, entre exiliats i represaliats, prop d’una tercera part del magisteri públic català, van patir la repressió franquista amb expedients de depuració que comportaren trasllats forçosos, inhabilitacions, expulsions, presó o, en alguns casos, l’afusellament. Entre els molts casos existents, Salvador Coll i Daniel Montañà Buchaca n’han reconstruït dos a Dos mestres represaliats pel franquisme (Cossètania), que ens permeten entendre amb detall el pas de la il·lusió col·lectiva a la desesperança imposada. El cop d’estat franquista va estroncar unes trajectòries professionals compromeses amb la democràcia i la modernització de l’ensenyament, i l’esclat de la guerra els va situar en noves responsabilitats a la rereguarda, tant a Cardedeu com a la Pobla de Lillet.

Amb el final de la Guerra, el franquisme més bel·ligerant no en tenia prou amb la victòria militar, sinó que buscava també la derrota de les idees. L’atac a l’escola republicana es va convertir en una obsessió i els mestres en van ser víctimes directes. També ho van ser els nostres protagonistes. La condemna de trenta anys de presó per a Josep Guitart Faura i l’afusellament, el 8 d’agost del 1939 al Camp de la Bota, de Josep Maria Jiménez Bretos, en són el desenllaç tràgic. Malgrat tot, el testimoni que Coll i Montañà ens aporten és la recuperació de la seva memòria i del motiu pel qual van lluitar. En aquest treball didàctic i detallista, de poc més de dues-centes pàgines, ens aproximem, a través de dos perfils anònims, a una història que ajuda a entendre millor per què la proclamació de la II República va despertar enormes esperances en la modernització del país. La seva memòria ens ajuda a comprendre que darrere de cada debat educatiu s’hi juga també el nostre futur com a poble. Així doncs, tornar a situar al centre del debat la qualitat educativa en favor del nostre alumnat, com ha passat aquests darrers dies, és projectar per a demà una esperança per la llengua, la igualtat i la justícia social. Tal com va dir Marcel·lí Domingo, mestre tortosí i primer ministre d’Instrucció Pública: “El mestre és el primer ciutadà de la República.”