Quan els whatsapps els carrega el dimoni

Si alguna vegada has sortit d’un sopar familiar pensant “què m’acaben de dir?”, aquest llibre és per a tu. La lingüista forense Sheila Queralt, que passa la vida desxifrant missatges sospitosos i perfils criminals, ha decidit aplicar el seu superpoder al terreny més perillós de tots: la comunicació quotidiana. El poder de les paraules és un manual lúdic, però científic per aprendre a parlar sense dinamitar relacions, a casa, a la feina i fins i tot al grup de WhatsApp.

Queralt escriu com parla: amb claredat, humor i una quantitat exacta d’autoironia. Construeix un assaig que combina teories lingüístiques –de Searle a Brown i Levinson, referents clàssics de la pragmàtica (la branca de la lingüística que estudia com fem servir el llenguatge en context, no només què diem)– amb exemples tan propers que podrien sortir del dinar de Nadal: el cunyat setciències, l’àvia que se sent ignorada o la parella convençuda que la resta del món pot llegir-li la ment. Aquest darrer episodi mereix capítol propi: segons Queralt, vivim convençuts que en l’àmbit familiar portem un codi de barres al front, un sistema invisible que hauria de permetre a l’altre endevinar que estem enfadats, tristos o que volem que engegui la rentadora. “Però no, no portem cap codi de barres –diu–. Cal parlar-ho, explicar-ho i, sobretot, deixar de donar per fet que l’altre ho sap.” Una lliçó tan senzilla com revolucionària.

El llibre juga amb aquest equilibri entre el rigor i la rialla. Cada teoria lingüística ve acompanyada d’un exemple casolà, i cada consell –“canvia el mai fas res bé per un aprecio quan ho intentes”– demostra que la paraula pot ser arma o bàlsam segons com s’utilitzi. Queralt ensenya a detectar les trampes del llenguatge amorós, les estafes disfressades de “t’estimo” i les paraules que malmeten l’autoestima. Però també recorda que comunicar bé no és parlar molt, sinó parlar amb consciència.

El to és d’una didàctica elegant i gens paternalista. L’autora és crítica amb la tendència a infantilitzar les persones grans o utilitzar diminutius amb els més menuts, i alerta del poder destructiu dels missatges escrits sense to de veu. El llibre és ple de frases que valdrien per penjar a la nevera: “Parlar cara a cara és el millor antivirus emocional”, o “Una abraçada pot dir més que un paràgraf”.

A mesura que avança, El poder de les paraules esdevé un viatge per la vida quotidiana: l’amor, la feina, la salut, les xarxes socials. Hi ha espai per a tot: de la prosòdia (“pots dir t’estimo amb un to de veu suau i encisador i fondre cors, o bé dir-ho amb el to amb què li parles al caixer automàtic… i bé, sort amb això!”) al love bombing, –aquella tècnica que consisteix a omplir algú de missatges, elogis i cors de WhatsApp, per després desaparèixer com si res–. A alguns lectors o lectores els sonarà, això... com a emissors o receptors. Queralt ho descriu com una forma de comunicació tòxica que “fa servir l’afecte com a moneda de canvi”: primer et fan sentir imprescindible, i quan ja hi has caigut, arriba el silenci o la culpa. L’amor com a arma, no com a cura.

La seva gran virtut és que tradueix la lingüística forense al llenguatge dels mortals sense perdre ni un gram de complexitat. I ho fa amb la convicció que saber parlar és també saber escoltar. Llegir-la és com tenir una amiga brillant que et recorda que el que dius importa, que el to cura o fereix, i que el silenci, de vegades, és el millor argument.

Assaig

Si mai oblides això, només cal rellegir el seu consell més pràctic: quan la conversa es torci, deixa el mòbil, queda per fer un cafè i torna a començar, sense emoticones, però amb paraules, llàgrimes… o rialles de veritat.