Llorenç Corbella: "Que hi surtin actors famosos no garanteix la qualitat d'una obra per defecte"

Des del seu despatx, a peu de carrer, pot mirar la ciutat de tu a tu. Accessible i discret, està acostumat a treballar a l’ombra del teló i no defuig parlar de cara. La seua carrera és el món de l’escenografia i el vestuari, principalment teatral, així com també ha impartit classes a l’Institut del Teatre i ha conduït la direcció artística de Fira Tàrrega en un parell de curtes etapes als anys vuitanta i a la primera dècada del nou segle.

La seua designació com a director de tots els teatres de Lleida va ser a dit després que el concurs per cobrir la plaça quedés desert.

Quan es va convocar gairebé no hi vaig prestar atenció, tenia molta feina i no m’ho vaig plantejar. En quedar desert l’Antoni Llevot –de la Paeria– em va trucar personalment per proposar-m’ho. Vaig dubtar molt i al final em va convèncer.

Vist des de fora tenia una bona posició per negociar. Hi va posar condicions?

No, de la manera que m’ho proposaven ja m’estava bé. Van ser molt francs amb allò que volien.

I què era exactament?

Necessitaven algú que també vingués del teatre, com ho era la meua antecessora en el càrrec a l’Escorxador, la Margarida Troguet. Amb l’Antoni Llevot ens coneixem de fa molts anys i ja sap que treballo en aquest món i el visc des de dins.Volia saber el meu punt de vista i què creia jo que havia de passar.

Vostè dirigeix la programació del Teatre de l’Escorxador, la sala Julieta Agustí i la Llotja. Què hi ha de passar en els propers anys?

A mi m’agradaria que el públic pogués veure una programació generalista com a moltes altres ciutats de Catalunya. Hem de saber portar propostes per a tothom, però que tinguin una qualitat contrastada. Hem de saber on som i també ser racionals i eficients. No podem competir amb teatres com Tàrrega o Balaguer ni portar sempre allò que està triomfant a Barcelona. Una cosa és el teatre que podem veure a la Ciutat Comptal, que n’hi ha molt i és molt bo; però també hi ha espectacles que no poden estrenar-s’hi i aquí els podem donar una oportunitat. És evident que hem de col·laborar amb altres ciutats per portar companyies de fora i compartir despeses, per exemple. En això suposo que s’ha de notar el meu criteri, i confio tenir capacitat per saber apreciar el bon teatre.

Vostè en veu molt, de teatre. Hi ha obres que sap que no podrà programar mai a Lleida?

Sí, unes perquè directament s’escapen del nostre pressupost, encara que tindrien espectadors; altres perquè sé del cert que no hi aniria prou gent.

Els teatres privats han de generar beneficis per sobreviure –els ingressos per les entrades han de ser superiors a les despeses–. Com s’han de gestionar els teatres públics en aquest sentit?

Suposo que algun dia em demanaran resultats, però el teatre no es pot medir només per entrades venudes i fent un balanç de resultats només des d’un punt de vista econòmic. Si portem bons espectacles i no triomfem –venem poques entrades en relació al preu i la qualitat de l’obra– hem de saber per què no hem aconseguit arribar a la gent. No s’hi val apostar sempre per aquells espectacles que, a priori, intueixes que vendran moltes entrades i econòmicament són els menys arriscats. Cal abaixar el nivell del que programem o hem de buscar noves estratègies per atreure més espectadors?

És més constructiu a llarg termini fer autocrítica que acusar el públic d’ignorant i els mitjans de comunicació de donar poca cobertura a les obres.

Si jo sé que hi ha poc públic de dansa no em puc passar en la quantitat i la naturalesa de les propostes perquè no tindrem prou públic. Hi ha espectacles com el de la Sara Baras que es venen sols perquè la gira surt a tots els mitjans i té un públic molt fidel; en canvi d’altres els has d’acompanyar amb cura, treballar més bé amb els mitjans per aconseguir atreure l’interès de la gent.

Atreure públic és el gran repte i sembla que ningú té la fórmula màgica per aconseguir-ho.

El que no pots fer és forçar la gent. Han de venir perquè volen. El teatre és un entreteniment i ara mateix hi ha molta oferta. Competim amb el cinema, la música, el futbol, internet i fenòmens imprevisibles com el temps. Si aquell dia hi ha boira i fa fred, tothom decideix quedar-se a casa. A vegades també passa que hi ha obres que ho tenen tot per triomfar i després, no saps perquè, són un puf. Tenen bons actors, bon text i un director solvent. S’estrenen en un bon teatre i molts programadors gairebé la comprarien amb els ulls tancats. Tot sembla perfecte i ningú sap perquè falla.

Hi ha una energia intangible?

És la morbositat del teatre. Com a espai públic també hem de tenir l’atreviment d’arriscar. Dins la programació hi ha espectacles que l’equip i jo l’hem vist i ens plantegem on poden anar bé. Després també hi ha els espectacles en projecte que els programes perquè hi ha riscos que s’han d’assumir. Al final has d’intentar saber on ets perquè cada ciutat és diferent i els públics varien segons la ciutat.

Com és el de Lleida?

Encara no ho sé ben bé.

A l’hora de planificar, té cap ciutat de referència?

És que cada ciutat és diferent i el públic és el gran enigma.

Doncs fem-ho diferent, com voldries que fos aquest públic?

Sigui d’on sigui, a mi m’agrada el que arrisca, que és crític i que surt d’aquelles comèdies fàcils de pair.

El teatre més potent és d’un nivell cultural inaccessible per a una major part de la població?

Jo ho entenc a l’inrevés: és el teatre que eleva el nivell cultural de la gent. Segurament hi ha moltes persones que malauradament no es plantegen anar al teatre, que no forma part del seu hàbit i aleshores és molt complicat que vinguin.

En diverses ocasions ha elogiat la feina de la seua predecessora, la Margarida Troguet, a l’Escorxador. És continuista?

Pot ser una manera de dir-ho. La línia que duia a mi m’agradava i va consolidar propostes com l’Escorxa dijous, per exemple, que el trobo molt interessant perquè dóna veu a projectes més arriscats i que sempre tenen menys públic.

També programa a la Llotja, un equipament que molts consideren sobredimensionat.

Hi ha molts teatres de mil butaques, però a la Llotja es veu molt si n’hi ha de buides. Omplir-la cada setmana és impossible, per això mirem com posar-hi tres-centes persones sense perdre caliu.

També està envoltada de polèmica, té por que l’esquitxi?

No. És cert que hi ha una part de Lleida que la Llotja la sent molt llunyana i a mi m’agradaria apropar-la poc a poc. Espero poder consolidar una línia i en una temporada no hi ha temps per fer les coses. Per a un projecte de ciutat, quatre anys són pocs i vuit són massa.

Quines altres parades té aquest trajecte que proposa?

Buscar complicitats amb les companyies locals, convidar algun director per crear una peça única amb gent de Lleida o i trobar escenaris diferents a un teatre convencional per arribar a més gent. Penso que atreure els adolescents, que vinguin per iniciativa pròpia, és bàsic per al futur del teatre.