Martí Gironell: “Les paraules poden ajudar a crear ponts, però també contribuir a destruir-los”

La publicació d’

És d’aquells escriptors que gaudeixen en contacte amb els lectors i això es nota quan parla de les seves novel·les o de literatura en general. Martí Gironell (Besalú, 1971) és llicenciat en Periodisme i en Filologia Anglesa, però sobretot, un apassionat de la història. Col·labora en diferents mitjans de comunicació, però és la seva tasca d’escriptor la que l’ha convertit en un dels autors més esperats cada cop que anuncia nova novel·la. Entre els seus títols destaquen

La ciutat dels somriures

(2005);

El pont dels jueus

(2007), traduït a diversos idiomes;

La venjança del bandoler

, Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2008;

L’arqueòleg

(2010);

L’últim abat

(2012);

El primer heroi

(2014);

Strappo

(2015), la novel·la de l’espoli del romànic català, o el conte infantil

El nen dibuixat

(2015). L’any 2018 va guanyar el Premi Ramon Llull amb

La força d’un destí

. Moltes de les seves novel·les han estat traduïdes a idiomes com el castellà, l’anglès, l’holandès o el búlgar, entre altres.

Amb

Paraula de jueu

(Columna)

retorna a la història d’

El pont dels jueus

(Columna). Què li ha fet tornar, 13 anys després?

La història m’ha anat acompanyant sempre. Quan va sortir la novel·la, ja em vaig adonar que hi havia la possibilitat d’una continuació. Per què? Perquè acaba just quan el personatge real, el mestre d’obres Pere Baró, acaba de llegir el document del fill del primer constructor del pont, que explica totes les vicissituds amb què es va trobar el seu pare per construir-lo. El lector les va coneixent al mateix temps que Baró, que havia rebut l’encàrrec de reconstruir-lo, va llegint el text. Quan l’acaba de llegir, s’acaba la novel·la. I nosaltres havíem de saber què passa. Per això sempre havia tingut molt clar que hi hauria la continuació, però no em vaig posar cap pressa ni cap data. Em vaig anar documentant i alhora, vaig escriure altres novel·les.

D’una manera o altra sempre l’ha acompanyat.

Sí. Durant tot aquest temps em vaig anar documentant i entrevistant-me amb persones que coneixien bé el segle XIV, que va ser molt convuls econòmicament, socialment i políticament. Això donava molt joc, igual que la imatge simbòlica del pont com a unió entre cultures. És a dir, per una banda s’ha de reconstruir físicament pedra a pedra, però per l’altra, s’ha d’apuntalar perquè no s’ensorri aquesta relació que s’ha establert entre jueus i cristians a peu de carrer, però que les elits batallen per crear suspicàcies, incertesa, rumorologia que comença a repartir odi, com si fossin una mena de

fake news

de l’època que acabarien esclatant en episodis de violència i la posterior expulsió dels jueus.

A la novel·la es dóna molta importància a la paraula. Ho hem perdut això avui en dia?

Crec que sí. Durant molts anys hem assistit a la pèrdua de significat de la paraula. L’hem anat despullant, desvirtuant. Sobretot els que les fem servir professionalment. No parlo només dels escriptors, sinó també dels periodistes. Per això també hi ha una certa reflexió a partir del Llibre de la Creació (que en Manuel Forcano em va fer descobrir) de com n’eren d’importants les paraules en aquella època, fins al punt que podien crear vida o generar mort. I per tant, les paraules poden ajudar a crear ponts però també ajudar a destruir-los. És important tornar a situar la paraula en el centre de les nostres vides i ser conscients del mal que podem fer a l’altre segons com les utilitzem.

També reflexiona sobre l’entesa de cultures. És una de les mancances dels nostres dies?

Tinc la impressió que no hi ha la voluntat de voler conèixer l’altre. En la meva opinió, la clau de volta de tot plegat és voler combatre la ignorància. Si hi ha un virus que tots plegats ens hem de conjurar a abatre és la falta de coneixement de l’altre, la ignorància. Si ho féssim, s’acabarien moltes malfiances. Sempre s’ha volgut imposar una veritat per damunt de l’altra, un credo damunt de l’altre, una llengua o una idea davant l’assimilat... Si no ens proposem entendre l’altre, crec que estem condemnats a, cada cert temps, repetir aquests errors del passat i que constantment hi hagi patacades.

També hi ha molta presència de la gastronomia. És bon cuiner o hi és per què la cuina és una manera de reflectir la societat?

(riu). Sóc de bon menjar, però la meva cuina és la de batalla. La de les delicadeses és la meva dona, que té un canal de YouTube,

evacuinera

. La veritat és que hi ha aquesta qüestió que ara apuntaves. Quan tu pretens agafar el lector de bracet i endur-te’l a una època que ni ell ni jo hem viscut, fer-ho a través de les sensacions que desperta la cuina és un gran vehicle. Pot fer entendre al lector molt millor una època que no ha viscut i convertir-la en més versemblant. Les sensacions que desperta la cuina són una molt bona via de comunicació cap aquella època.

Quina importància té per a vostè el contacte amb el lector?

És cabdal per a mi. Crec molt en el contacte amb els lectors perquè trobo que el fet de poder anar a defensar la teva novel·la, explicar-la, compartir-la amb les teves paraules és molt enriquidor. Crec molt en aquesta vessant, en tant que per a mi el llibre és un artefacte comunicatiu de primer ordre, a través del qual pots transmetre històries i Història en majúscula, per tant, coneixements, reflexions, sentiments... M’agrada moltíssim poder-ho compartir amb els lectors.

La immensa majoria dels seus títols són de novel·la històrica. Què l’atreu del gènere?

En general, ens agrada saber què va passar quan no hi érem. Si tu trobes un autor o autora que es documenta i basteix una ficció a través d’un personatge o uns fets històrics que et permeten viatjar fins a l’època, t’hi sents atret. M’agrada perquè t’ofereix la possibilitat de tenir molta documentació i per tant, poder vestir un relat amb tots els ets i uts. En canvi, si hagués d’escriure sobre el present, no tinc prou distància ni documentació. La novel·la històrica et permet aquesta distància i ser pedagògic, però no alliçonador. Es a dir, la lliçó i la reflexió l’extreu el lector després de llegir el que tu has documentat profusament perquè tens molt de respecte sobre aquella època. I la manera de tenir-li respecte és entendre-la, a partir de la documentació. Si no fas aquest exercici de recular, molts cops no entens el dia a dia.

Quin són els trets que ens han quedat del llegat dels jueus?

La cultura jueva la tenim tan endins que molts cops ni la reconeixem. Per a mi,

Els jueus catalans

, de Manuel Forcano, és un llibre de capçalera que explica exactament això. Ens han influït des de la gastronomia a l’astronomia, passant per la cartografia, és a dir, entendre com ens hem de situar al món gràcies als mapes que ens van llegar. Fins i tot una cosa que ara és tan bàsica i cabdal com rentar-se les mans tenia un ritual de neteja, física i espiritual, en la seva època.