SEGRE

ENTREVISTA

Sònia Fernández Vidal: “Els físics teòrics viatgem a llocs en els quals no hi ha estat mai ningú”

Sònia Fernández Vidal: “Els físics teòrics viatgem a llocs en els quals no hi ha estat mai ningú”

Sònia Fernández Vidal: “Els físics teòrics viatgem a llocs en els quals no hi ha estat mai ningú”SEGRE

Creado:

Actualizado:

El 2017 la revista Forbes va situar-la entre les cent persones més creatives del món. Si bé ha cultivat la literatura amb la trilogia ‘La puerta de los tres cerrojos’, a la mataronina Sònia Fernández Vidal el reconeixement li venia per la seua tasca en el terreny de la Física Quàntica. Doctora en Física per la Universitat Autònoma de Barcelona, on també ha fet de docent, ha treballat al CERN i al Laboratori Nacional de Los Álamos i ara es dedica a la divulgació científica. Aquesta primavera ha participat del cicle de conferències sobre ciència al CaixaForum Lleida.

Una de les emboscades de la divulgació, per utilitzar una paraula volgudament provocadora, és que la ciència més complicada, de sobte, esdevé senzilla i atractiva, gairebé accessible. Això és una mica el que passa quan Sònia Fernández Vidal, amb la seua veu dolça i la mirada franca, explica Física Quàntica.

Després resulta que al darrere hi ha una quantitat ingent de complicades operacions matèmatiques. La divulgació està pensada per acostar idees complicades al públic general i també per despertar vocacions. Això és com el jazz. Quan saps música és molt bonic, abans no ets un bon improvisador has d’aprendre llenguatge musical i fer molts exercicis. Amb la ciència funciona igual, per innovar, crear i descobrir has de fer moltes matemàtiques. És més maca del que sembla, l’univers està escrit amb matemàtiques i quan saps el seu idioma és quan et revela els seus misteris.

Tenia facilitat per a les matemàtiques quan era petita? És una pregunta amb trampa. Jo sabia que volia ser científica des de molt petita, així que era una matèria amb la qual m’encarava amb molta predisposició. Si la càrrega plau no pesa. Jo volia entendre l’univers, així que posava tots els sentits a comprendre el seu funcionament. És com qui vol ser músic, les hores assajant passen volant.

També n’hi ha molts que volen ser futbolistes i s’entrenen molt, però el do no el tenen. De Messis n’hi ha pocs, però per ser un bon científic és més important treballar que no pas tenir un do especial. La ciència és més de transpiració que d’inspiració.

Era la clavacolzes de la classe? Durant molts anys treia bones notes, no ho negaré, però a la Universitat tampoc no era de les millors de la classe. Feia moltes coses a banda d’estudiar i això també influenciava en el temps que hi dedicava. M’agradava molt llegir i fer música, també la part humanista de la ciència.

De fet, també és escriptora. Ha fet la trilogia de ‘La puerta de los tres cerrojos’. La veritat és que no he sigut una rata de laboratori.

Com es va despertar el seu interès científic? El meu pare era professor d’escola i moltes vegades l’havia d’esperar per marxar, a la tarda. En aquella època sí que era una mica rata de biblioteca i em va caure a les mans un llibre de biografies científiques il·lustrat per la Pilarín Bayés. Em van impactar molt, vaig pensar que allò que havien fet per la humanitat era molt xulo. Jo crec que a partir d’aquell dia vaig anar encarant el meu interès en aquella direcció. Vaig començar a dir que volia ser científica.

Precisament amb ella va publicar ‘L’univers a la mà’. Vaig tancar un cercle vital! Ara seria molt bonic inspirar més vocacions per a la física quàntica a partir d’aquest llibre.

Avui en dia, per sort, sembla més fàcil inspirar vocacions de ‘ciències’ en les noies. A la facultat de Física, als anys noranta, estava molt sola? No era una enginyeria, on la presència de nois era aclaparadora. No arribàvem a la meitat, però tranquil·lament érem 60-40%. A la meua època entràvem amb un cinc, ara és la nota més alta de selectivitat, Física-Matemàtiques.

Què ha passat, aquests darrers vint-i-cinc anys, per convertir-se en una de les més sol·licitades? Suposo que amb el tema del big data la física i les mates es van posar de moda.

No és perquè volen entendre l’univers sinó muntar una astart-up i entrar a Sillicon Valley? Hi ha de tot, al cap i a la fi també s’ha fet molta més divulgació científica i la recera ara s’explica molt millor que abans. Hi ha el CERN (Centre Europeu de Recerca Nucrelar), es va demostrar la partícula de Déu, es van descobrir les ones gravitacionals… la física ha sigut portada dels mitjans de comunicació de masses i hi ha bons divulgadors a les xarxes. Tot això ajuda a generar interès.

En alguna xerrada explica la física quàntica com aquella teoria que, fa un segle, va superar la física clàssica. Això va passar fa un segle i als instituts encara no s’ha fet el canvi de paradigma? No ens han estafat perquè no la invalida. De fet, vam arribar a la lluna utilitzant la física clàssica. És cert que, ni que fos per cultura general, potser sí que s’hauria d’introduir una mica més de física quàntica als instituts. La física clàssica no és menysté des del punt de vista de la quàntica. És una molt bona aproximació al nostre món macroscòpic.

Què passa amb el microscòpic? Aquí entrem en el meu terreny. Si nosaltres volem llançar aquesta taula per la finestra podem arribar a calcular quina velocitat agafarà abans de tocar a terra. Això ho podem calcular amb fórmules de física clàssica. Aquesta mateixa taula està formada per partícules diminutes, les anomenades partícules fonamentals, que encara són més petites que els àtoms i que tenen comportaments molt estranys. La física quàntica estudia aquestes partícules. Imagina els físics de fa cent anys quan es van començar a trobar amb això. Ells venien d’un món ordenat i previsible, el que explica la física clàssica, i de sobte s’adonen que el món està format de partícules imprevisibles.

Si el món està format per partícules erràtiques, el món ja no és tan previsible com sospitaven? Sí i no. Per al nostre dia a dia amb amb física clàssica podem explicar la majoria de les coses. El tema és que les partícules fonamentals poden estar a dos llocs alhora, travessar parets, teletransportar-se. Fan coses molt estranyes. És com si hi hagués un mon clàssic i un món quàntic i hi ha una frontera entre els dos. A mesura que les coses es van fent grans hi ha una transició que no acabem d’entendre. No sabem exactament delimitar el moment, quin és el canvi que fa que les partícules fonamentals d’aquesta taula siguin com són i al mateix temps la taula sigui tal com l’entenem nosaltres. Li hem posat nom, decoherència, però no se sap exactament quan i per què es dona. Aquest és el gran repte dels ordinadors quàntics.

Ho podem desenvolupar en ‘mode divulgació’? De moment encara s’està intentant que un ordinador utilitzi les lleis de la física quàntica (la superposició, ser en dos llocs alhora) per processar informació. En lloc de tenir informació a partir de zeros i de manera seqüencial, fer que la informació siguin zeros i uns al mateix temps. Amb aquesta lògica es pot fer treballar un ordinador per resoltre equacions matemàtiques i fer prediccions amb models matemàtics, per exemple. L’ordinador quàntic utilitza el mateix sistema i ho fa alhora, de manera que l’aportació de coneixement seria exponencial. Ara estem, pel que fa a aquest tipus d’ordinadors, com quan Turing va inventar la seva primera màquina. De moment només fan una cosa i ocupen molt espai.

La física quàntica també té un component gairebé filosòfic. La gent ho relaciona amb les grans preguntes de vida. Qui som i d’on venim. Jo feia física teòrica, no es pot estar més als núvols. Els teòrics som una mica més somiatruites, ens pregunten sobre l’origen de tot plegat. Som exploradors, viatgem a llocs on no hi ha estat mai ningú. Ens equivoquem el 99% de les vegades, però quan trobem camí, eureka!

La famosa ‘partícula de Déu’? Exacte. El bossó de Higgs era una teoria per explicar per què unes partícules tenen massa i d’altres no. A través d’un model matemàtic es va descriure un camp en el qual unes partícules adquireixen massa i d’altres no. Fins que no es va poder validar –van fer-ho al CERN–, fent accelerar i xocar dos protons, continuava sent només una teoria.

I el nom tan místic? El Nobel Leon Lederman té un llibre sobre el tema que es titula La partícula divina: si l’univers és la resposta, quina és la pregunta? El nom original era La partícula maleïda, però l’editor va pensar que no vendria prou llibres i el va canviar. Més que místic és comercial.

tracking