Francesc Abella: “Els psicòlegs no estem cohesionats com a col·lectiu i això provoca l’aparició de pseudociències i bruixots”

El Col·legi de Psicòlegs de Catalunya li ha reconegut fa unes setmanes la seva professionalitat i destacable dedicació a favor de la psicologia i sobretot de les persones. El psicòleg lleidatà Francesc Abella, que va ser el primer coordinador del col·legi a Ponent fa 38 anys, critica la dispersió de teories en la psicologia, fet que provoca l’aparició del que ell anomena pseudociències.

Té clar que la pandèmia ens ha ensenyat a tenir consciència que podem estar malament mentalment i que anar al psicòleg ja no és un tabú. Afirma que la societat lleidatana pateix els mateixos problemes psicològics que la resta, però també creu que ho tenim millor que en altres zones per la qualitat de vida que encara avui es pot gaudir a Ponent.

Afirma tot rient, després del reconeixement rebut per part dels psicòlegs catalans, que “ara soc honorable” i, malgrat haver-se jubilat prematurament fa dos anys, continua la seva tasca a la fundació Galatea, depenent del Col·legi de Metges, des d’on coordina un pla pilot a nivell estatal que ha de vetllar per la salut mental dels professionals de la medicina. 

−Fa 38 anys vostè va ser el primer president dels psicòlegs de Lleida. Va ser difícil muntar el col·legi aquí? No va ser fàcil. En aquells anys per qualsevol història havíem d’anar a Barcelona. Una colla d’amics psicòlegs vam decidir muntar el col·legi a Lleida. Llavors érem uns vuitanta, ara ens apropem als 400. Vam poder muntar una estructura administrativa que ens va permetre ser més operatius a nivell organitzatiu. Però el gran problema de la ciència psicològica és que els professionals tenim partits polítics. 

−A veure, expliqui’s una mica... Sí, miri, dins dels psicòlegs hi ha quatre grans corrents: els psicoanalistes, els conductistes, els humanistes i els sistèmics, i el que passa és que entre ells no es parlen i llavors es donen situacions com dir no podem compartir un pacient i ajudar-lo perquè som de parers diferents. Tots aquests corrents tenen alguna cosa bona, però si per exemple vostè va al psicoanalista es pots arruïnar perquè el voldrà veure so· vint. Ara, si va a veure un terapeuta sistèmic, li dirà que en cinc sessions ho arreglem. Hosti! Posem-nos d’acord. Aquestes distàncies entre el mateix col·lectiu ens han fet molt mal. 

-I vostè, en quin corrent se sent més còmode? El que em permeten els anys de professió i la perspectiva en el temps és que puc dir el que em sembli. En aquests moments el pitjor per als psicòlegs és que no es· tem cohesionats com a col·lectiu perquè uns treballen d’una manera i altres d’una altra i es neguen els uns als altres. I l’altre gran problema que tenim al davant és que la dispersió de teories i la poca cohesió entre els professionals estan fent sortir teories estranyes, pseudociències i bruixots. Persones que es munten una consulta, que fan servir tot tipus de tècniques. Això no és científic! Això no és psicologia! Per tot plegat, s’ha d’anar molt amb compte. 

−El món de la psicologia s’ha desmarxat? No és ben bé això. Ara mateix estem en un bon moment. Per a la gent, anar al psicòleg ja no és un drama, un tabú. Ja no és senyal d’estar malalt. És un bon moment perquè la pandèmia ens ha ajudat a prendre consciència del malestar mental. El que passa és que no hi ha entre els psicòlegs un cos únic, com pugui ser la medicina. La medicina té mil anys d’història, nosaltres només en portem cent. I això fa que qualsevol teoria que sorgeixi tingui cabuda. Ara, des del col·legi, estem treballant a fixar quines teories són científiques i quines no, per tal d’evitar coses rares a les quals la gent, i especialment els estudiants de psicologia, que s’apunten. 

−Un psiquiatre i un psicòleg poden treballar junts. O són mons totalment diferents? Li posaré un exemple. En un quiròfan hi ha un anestesista i un cirurgià. L’anestesista deixa el pacient preparat perquè el cirurgià pugui intervenir. En el cas que ens ocupa, el psiquiatre com que té i pot fer ús de la medicació deixa el pacient en condicions perquè el psicòleg pugui intervenir. Moltes vegades en situacions emocionals, relacionals, no cal un psiquiatre, però quan parlem d’addiccions, depressions profundes o esquizofrènia cal la intervenció prèvia d’un psiquiatre perquè el psicòleg pugui treballar. 

−Suposo que encara ens falten moltes coses per saber sobre la ment... És complicat. Miri, si un metge li fa una analítica de sang i surten uns resultats determinats, aquests van a missa! Els psicòlegs ens fiem de l’entrevista i això és una font d’errors enorme. Utilitzem el test però també es pot manipular per part del malalt. Un pacient al despatx del psicòleg pot ser totalment diferent a quan és a casa, al carrer o a la feina. Hi ha molta font de contagi. 

−I els psicòlegs van al psicòleg? Perquè estar escoltant tot el dia històries dels pacient suposo que al final passa factura als professionals. Per molt ben format que estiguis, 15 pacients en un dia passen factura. El psicòleg ha d’anar al psicòleg. 

−Als Estats Units anar al psicòleg o al psiquiatre és com anar al supermercat. Això és culpa del Woody Allen [riu]. 

−Aquí ens podem passar també de frenada, com als EUA? Ens pot passar tant psicològicament com a nivell de medicació. Espanya és el país del món que més consumeix ansiolítics i antidepressius. Estem en una societat medicalitzada i amb aquest context podem entrar, com diu, a cometre l’error d’anar al psicòleg per a tot. En el moment en què hi ha un canvi ens atabalem. Per què? Perquè estem en una cultura acostumada que tot ens ho donin mastegat. 

−La pandèmia ho ha pogut agreujar, tot plegat? La pandèmia ens ha traumatitzat, ens ha vingut de cop, no estàvem preparats per a una cosa com aquesta i crec que el positiu és que ens ha fet agafar consciència que podem estar malament psicològicament. La pandèmia ha estat com una mena d’examen que hem aprovat a mitges. 

−Per què? Perquè hi ha gent que no ha après la lliçó. Crec que la lliçó que encara no s’ha après és la de ser prudents. Hem de vigilar, cuidar-nos i valorar positivament el que tenim. Sigui com sigui, la covid ens ha fet prendre consciència que realment podem estar malament. 

−A Lleida com estem, mentalment parlant? A Lleida patim els mateixos problemes mentals que la resta del país, però gaudim d’uns components de qualitat de vida que els altres no tenen. Per exemple tenim la proximitat, el coneixement de la gent, els aliments molt propers, espais oberts prop de casa... Tenim unes qualitats que podrien fer que estiguéssim més bé que la resta de país. Això ho veig amb els companys de Barcelona. Vas a Barcelona i tot és neguit, estrès! Un exemple: aquí, a la facultat de Medicina de Lleida, la degana sempre té la porta oberta per a qualsevol cosa que necessitin, tant els professors com els estudiants. En qualsevol facultat de Barcelona, si vols veure el degà has de fer tres instàncies i esperar setmanes. 

−La salut mental dels joves ocupa darrerament molts titulars. Jo de vegades feia xerrades amb pares d’adolescents i sempre entrava amb una frase de Sòcrates que diu “la joventut d’avui estima el luxe. És mal educada, menysprea l’autoritat, no respecta la gent gran, i xafardeja mentre hauria de treballar”, i els pares em deien “és això, és això!”. El cert és que la societat de consum que tenim està influenciant molt negativament els joves. Ara s’inicien en el consum de drogues als 10 o 12 anys, tenen experiències sexuals i de porno als 13 anys i xavals que amb 30 anys encara estan a casa. Aquesta franja d’edat s’està omplint de joves amb patologies diverses, perquè hi ha un factor que abans no hi era, que és que estem en una societat que ha utilitutilitzat i utilitza els joves com a objectiu comercial. 

−Les xarxes? Per exemple. Hi ha un llibre que es diu Sedados que ho explica molt bé. Per exemple, mentre parlem del Barça no parlem d’altres temes, sedats! Enganxats a les xarxes, sedats! La xarxa és bona, però tenim la canalla enganxada a totes hores. A més a més estem entrant en una comoditat que ens anestesia els sentiments i les emocions. I això ens passarà factura. 

−Estem malcriant els joves? Estem en una societat tan còmoda, tan relaxada, que tot és possible. La psicologia amb tots els seus conflictes permet que fantasmes diversos enganxin amb teories diverses i la societat beneeix que aquestes coses passin. Per exemple, als països on es passa gana, hi ha obesos? No. Aquesta canalla d’avui en dia, tan selectiva, si vingués una crisi, una guerra, no se’n sabrien sortir! Per a ells, ara tot està bé, i per tant poden escollir uns luxes. Tot plegat fa que estem creant una societat de joves sedada i atontada. La canalla és sempre la més vulnerable i, per tant, és la que al final més pateix. 

−Vostè es va especialitzar durant molts anys en les addiccions, especialment del tabac. Quants pacients va arribar a tenir? Uns 3.000 fumadors amb un 40% d’èxit. El tema de les addiccions és complex. A mi hi ha una frase que m’agrada molt que és “no hi ha millor professor que el doctor hòstia”. Perquè la capacitat d’aprendre forma part del procés de les addiccions. Tots hem suspès algun exament a la vida i aquí estem. La recaiguda forma part de la teràpia. 

−Tot i estar jubilat, ara coordina un pla pilot a nivell estatal a través de la Fundació Galatea, del Col·legi de Metges. El que estem fent és tractar qualsevol professional de la salut que té problemes de salut mental o addicions. 

−Doncs després de la pandèmia deuen tenir feina. Hem passat de 3.000 visites anuals a 7.000. Es tracta de donar un suport psicològic presencial, online o en una clínica de tractament als professionals de la salut que ho requereixin. I ara també volem posar en marxa el mateix programa per als estudiants de Medicina d’arreu de l’Estat. 

−Quines són les principals patologies que es troben? Els professionals i sobretot els estudiants de Ciències de la Salut són persones molt pressionades. Són molt competents i no estan acostumats a ensopegar, al fracàs. Estem descobrint que l’origen d’algunes patologies venen per problemes adaptatius. Aquí el que ens passa és que els metges són els que ens han de cuidar, però si no es cuiden ells primer, no ens podran cuidar a nosaltres.