SEGRE
626166_1.jpg

626166_1.jpgSEGRE

Publicado por

Creado:

Actualizado:

La majoria de la societat catalana es considera creient no practicant i la veritat és que les esglésies fa temps que només omplen en dies comptats. Enmig d’aquesta crisi espiritual d’occident els sacerdots més joves a voltes són vistos com a ‘rara avis’. Ells, però, han sentit la crida de Déu en la profunditat del seu cor i n’han assumit totes les conseqüències.

El rectorat de la Universitat de Lleida també es coneix com el Seminari perquè durant dècades va ser l’edifici en el qual van estudiar milers de nens i adolescents de tota la diòcesi amb l’objectiu –sovint frustrat– de ser ordenats capellans. Avui en dia no funciona el de Lleida, però tampoc estan operatius el d’Urgell, a la Seu, ni el de Solsona. De fet, la falta de vocacions sacerdotals va convidar els responsables a prendre una decisió pràctica: unificar-se en un de sol. El

Seminari Major Interdiocesà

està ubicat a Barcelona i és el referent de tots els bisbats de la Província Eclesiàstica Tarraconense: Girona, Vic, Tortosa, Solsona, Lleida, Urgell i Tarragona. Per ser ordenat capellà, sempre d’acord amb el bisbe corresponent, amb els estudis del seminari n’hi ha prou. Tot i això poden continuar a les aules tant en una universitat catòlica com en una de civil.

Fins a mitjans del segle XX els capellans vestien sotana. A partir dels anys seixanta la tendència, sobretot entre els més progressistes, va ser desfer-se’n per anar en cos de camisa i fumar Ducados. Avui, els sacerdots més joves que han seguit la crida de Nostre Senyor tornen a vestir amb camisa negra i

clergyman

–la tira blanca, emmidonada que porten al coll tancat que els distingeix com a tal–. Molta gent ho ha llegit com un retrocés i ràpidament els ha etiquetat de conservadors. L’Alfonso Velásquez és originari de Colòmbia, fa una vintena d’anys que viu a Catalunya i actualment és el mossèn de diferents parròquies de la Noguera i el Segrià que depenen del Bisbat d’Urgell. Quan després de dues hores de conversa animada sobre la seua vida li exposo aquesta reflexió em pregunta: “I tu què en penses?”

Cada generació és fruit del seu temps i no se’n pot abstraure fàcilment. Fer-se capellà quan els seminaris acollien desenes de xiquets d’arreu del territori era habitual o, si més no, gens estrany. El cristianisme abasta els cinc continents i l’església busca la manera que cap comunitat no quedi desatesa. Si fa cinquanta anys la tendència era que en molts països d’arreu del món hi hagués capellans catalans, avui en dia els bisbats de les províncies eclesiàstiques de Tarragona i Barcelona tendeixen a buscar la complicitat i l’ajuda a tercers països on la crisi de vocacions és menys acusada. El Paul Fechate és el rector d’Aitona i de la majoria de pobles del Baix Segre: “Vaig néixer a la regió d’Iasi, a Romania, i als catorze anys vaig decidir que volia ingressar al seminari menor. La meua mare i la mestra d’aleshores no ho veien clar, elles preferien que continués estudiant, però al final els vaig fer veure que era el que realment sentia. No és que tingués una revelació, senzillament Déu ens crida a ser cristians i cadascú assumeix amb naturalitat la tasca que ens ha encomanat.” La seua era servir-lo en el sacerdoci i així ho va fer. “A vegades pot ser una mica dur perquè estic lluny de la meua família i en moments com els actuals encara més, però aquí he trobat una altra família que m’ha acollit com un més de la comunitat i això em reconforta.”

El Paul va aterrar a Lleida quan ja feia un temps que s’havia ordenat a Romania, però l’Alfonso va fer el pas més aviat. Amb quatre companys va venir de Bogotà fins a la Seu d’Urgell per estudiar al Seminari major, on recorda passar-hi molt fred. “A mi em va marcar molt en Sebastià Bonjoch, el mossèn de la parròquia del meu barri de Bogotà, que era originari de Vallverd d’Urgell. Ell va treballar molt per a la nostra comunitat: va crear una escola i una llar d’avis i cada matí feia un programa de ràdio per donar ànims i esperança a la gent que es deia

Levántate y anda

. Jo estava molt a gust a la parròquia amb els companys de catequesi, però també m’entusiasmava la informàtica i la tecnologia. Quan tenia vint-i-dos anys vaig deixar els estudis d’electrònica i electricitat per fer el pas. Notava que Déu em cridava i que en aquest camí seria realment feliç.”

Avui en dia fer-se capellà és una de les decisions més

underground

que un jove pugui prendre. L’església fa temps que perd poder, prestigi i capacitat d’influència social. Vista per una part important de la població com una institució anacrònica, la decisió d’abandonar la carrera d’arquitectura a la Universitat de Barcelona per matricular-se al Seminari es fa incomprensible als ulls de molta gent. L’Abel Trulls és el capellà de Bellpuig des de fa un parell d’anys i probablement un dels més joves del país. Nascut el 1989 en una família de pastissers de Puig-reig, al Berguedà, l’Abel recorda que “la religió sempre va ser molt present a casa, anàvem a missa cada setmana i resàvem el rosari a casa, però mai ningú no em va plantejar aquesta possibilitat. Quan era adolescent pensava que de gran em casaria i formaria una família com qualsevol altra, però quan estava a segon de carrera vaig veure que el meu destí era un altre”. Els anys d’institut recorda que la fe no era una moda gaire estesa entre els companys d’aula i que, fins i tot, “a vegades tenia la sensació d’haver de justificar o defensar la fe, una cosa que per a mi era molt normal i que per a molta gent fins i tot podia ser motiu de burla”. Quan finalment va fer el pas cap al sacerdoci i va convidar a sopar els amics del poble per comunicar-los la bona nova, “aquells que potser havien estat més bel·ligerants amb la religió –sempre amb respecte, això sí– són els que van mostrar més interès a saber el perquè i com seria la meua vida a partir d’aleshores”. Un sentiment de pertinença, una crida vocacional, una idea de compromís amb Déu i la comunitat que, en fer el pas definitiu d’acord amb el bisbe de referència, es concreta en vots d’obediència i castedat. Dubtes? “Som persones i és normal fer-nos preguntes o vacil·lar si realment estem fent bé les coses; però no tinc dubtes que he escollit el que realment volia i que soc feliç amb la vida que porto”, explica l’Abel, “un camí que ningú pot dir que serà per sempre, és clar. Ni jo puc afirmar sense por a equivocar-me que no defalliré en el sacerdoci com ningú, tu tampoc pots saber si algun dia no decidiràs seguir-lo. Al Seminari vaig coincidir amb un company que tenia més de seixanta anys”. La fe és un misteri i la decisió de dedicar la vida a Déu està envoltada d’un misticisme que, en els temps adversos que corren, és força inqüestionable. “Hi ha diferents moments a la vida que recordo amb un sentiment especial, un és quan el bisbe de Solsona parlava des de l’altar el dia de la meua consagració. En aquell moment vaig sentir realment alguna cosa dins meu molt intensa i em vaig posar a plorar. Allò només tenia una explicació: Déu.”

Però què vol dir exactament servir Nostre Senyor avui en dia en una parròquia de les comarques de Lleida? Avui en dia la majoria de capellans que gestionen parròquies rurals n’assumeixen unes quantes des d’una que exerceix de capital informal. Fan molts quilòmetres al cap del mes i sort en tenen del telèfon mòbil i les xarxes socials per estar més connectats. Pau Fecheta penja els sermons del diumenge a YouTube i l’Alfonso porta al dia les webs i els perfils digitals de diferents parròquies: “Per difondre els evangelis hem d’estar al dia, no podem viure d’esquena al món digital.” A mitja entrevista contesta una trucada del tanatori, l’endemà a les quatre té un enterrament. “Per una banda hi ha les misses i les cerimònies més habituals, com els batejos, bodes i enterraments, però en el nostre dia a dia també hi ha la voluntat d’estar al cantó de la comunitat que forma la parròquia en tot allò que sigui necessari, ajudar la gent en qüestions espirituals, però també pràctiques”, explica l’Alfonso. “Amb la crisi sanitària no totes les famílies tenen recursos per aconseguir un altre ordinador i jo, en la mesura del possible, intento arreglar-los-en de vells, per exemple.” Discrets i cauts quan abordem qüestions de l’església que escapen a les seues obligacions i responsabilitats, quan parlem del

clergyman

l’Abel contesta una reflexió que firmarien els tres: “És un símbol d’identitat, serveix perquè la gent em reconegui pel carrer i sàpiga que pot comptar amb mi.”

626166_2.jpg

626166_2.jpgSEGRE

626166_3.jpg

626166_3.jpgSEGRE

626166_4.jpg

626166_4.jpgSEGRE

626166_5.jpg

626166_5.jpgSEGRE

626166_6.jpg

626166_6.jpgSEGRE

626166_7.jpg

626166_7.jpgSEGRE

626166_8.jpg

626166_8.jpgSEGRE

626166_9.jpg

626166_9.jpgSEGRE

626166_10.jpg

626166_10.jpgSEGRE

626166_11.jpg

626166_11.jpgSEGRE

tracking