Ilerda: quan érem romans

En més de dos mil anys d’història han canviat moltes coses, però el gran valor de Lleida ha estat sempre la seva posició estratègica. Un preuat encreuament de camins escollit l’any 49 aC com escenari d’un dels primers enfrontaments entre els generals de la república romana: Cèsar i Pompeu. Lleida va ser romana durant sis segles. La màxima esplendor es va viure al segle II, quan va viure Atília Valeriana, una guia d’excepció.

“Hola, soc Atília Valeriana, vaig viure al segle II després de C. i m’agradaria explicar-vos com era un dels edificis públics més importants de la ciutat d’Ilerda: les termes.” En un magnífic vídeo de recreació virtual sobre les termes romanes de Cardenal Remolins, (que es pot visionar a Youtube) la ilerdenca Atília Valeriana ens va explicant com era cada una de les sales i com s’organitzaven els banys públics al segle II dC., l’època de més esplendor d’Ilerda sota domini romà.

Atília Valeriana és avui per avui l’única dona perfectament identificada com a originària de la ciutat d’Ilerda perquè la seva làpida funerària així ho esmenta amb el gentilici “ilerdensi”. No sabem gran cosa d’aquesta dona, però el que sí que sabem és que va ser una bona persona que es va casar amb el cavaller-militar, també ilerdenc, Marcus Fabius Paulinus, i va morir a Tàrraco.

La làpida d’Atília Valeriana, trobada a Tarragona, “és molt bonica, perquè a més de certificar que era de Lleida, és una inscripció que no està dedicada pel seu marit o fills si no per dos lliberts d’origen grec que havien estat esclaus de la senyora: Atilius i Alzionus, els quals li agraeixen la bondat que va tenir amb ells”, explica Xavier Payà, arqueòleg de l’Arxiu Municipal i un dels màxims coneixedors de l’època romana.

Per a aquest expert explorador del nostre passat, les termes són, sens dubte, la troballa romana més important. Era un complex que ocupava 2.400 metres quadrats i va ser construït entre finals del segle I i començaments del II dC. Segurament aquestes termes van substituir-ne unes d’anteriors de l’època d’August.

Les termes de Cardenal Remolins són la joia de la corona del que queda de la ciutat d’Ilerda

Xavier Payà comenta que hem de tenir present que es tracta d’un equipament públic “relativament gran per la importància que podia tenir en aquells moments Ilerda, una ciutat de pas”. I afegeix aquest arqueòleg que “també és curiós que s’hi destinessin tants recursos, perquè hi havia una gran quantitat de marbres de diverses procedències que cobrien i decoraven les parets”.

La major part dels marbres trobats durant les excavacions (1999/2001) venien de les pedreres de Santa Tecla de Tarragona, però també es van trobar peces provinents de Tortosa “que segurament van arribar a Lleida per via fluvial”. De la descripció acurada que es fa al vídeo de les termes romanes d’Ilerda, ens adonem que no tenien res a envejar als moderns spas o complexos termals i ens mostren que la higiene i el plaer pels banys eren fonamentals en la cultura romana.

Actualment, les termes romanen tapades per a la seva conservació. “Si les haguessin deixat a la intempèrie hauria estat un desastre”, apunta Payà.

Veïns i comerciants de la zona de Remolins i Democràcia (el centre neuràlgic d’Ilerda) fa anys que esperen algun projecte que permeti la visita a les termes, alhora que la seva conservació. De moment no hi ha cap projecte en ferm, però la Paeria està estudiant fer-les visitables a través de la construcció d’una gran coberta.

Malgrat tot, mentre no hi hagi alguna sensibilitat concreta cap aquest patrimoni, les termes d’Ilerda continuaran soterrades, com bona part de les restes arqueològiques que s’han trobat fins ara, que podríem dir que són molt poques. Tot i les 23 excavacions arqueològiques fetes a la Lleida romana, el que s’ha estudiat no arriba ni al 2% de la superfície urbanitzada d’Ilerda, i és que l’orografia tampoc ha ajudat gaire.

“Hem de pensar que la situació a peu de turó de la ciutat ha suposat sempre un problema a l’hora de tenir més superfície constructiva. Per exemple, en l’època medieval feudal (segle XIII-XV) les cases nobles de la ciutat gòtica es doten de grans magatzems i sales soterrànies i en època moderna (segle XVII-XIX) apareixen els cellers i cups destinats a la producció de vi.

Tot aquest procés constructiu anirà destruint i fent desaparèixer les restes de la ciutat romana, a excepció de llocs molt concrets del barri de Magdalena, Democràcia, Remolins i el tram inicial del carrer Pi i Margall. Per això, quan fem una excavació arqueològica en un solar i trobem restes de la ciutat romana, ho considerem quasi un miracle”, explica Payà.Ilerda era una ciutat més aviat petita que mitjana.

A molt estirar tenia entre quatre i cinc mil habitants. El seu nucli urbà s’estenia d’oest a est des de la plaça Sant Francesc i en línia recta arribava fins a final del Cardenal Remolins.

Segons el que s’ha trobat fins ara, Ilerda ocupava unes 23 hectàrees, de les quals set haurien estat molt poc urbanitzades. “Pensem que la part més alta del Turó podia estar habitada i segurament albergava algun edifici públic, però la comunicació entre la part alta i baixa d’Ilerda devia ser difícil”.

A la zona del Turó de la Seu Vella, en el seu vessant sud on ara hi ha els jutjats és possible que acollís el que podríem anomenar les indústries contaminants o molestes per a la població, “i per això creiem que aquesta part era una àrea quasi marginal perquè hi havia indústries com eren els forns utilitzats en la fabricació de vaixella decorada, que per la seva activitat treien molts fums i que en la majoria de ciutats romanes s’instal·laven fora dels nuclis urbans però que a Lleida les hem identificat en aquest vessant del turó”, comenta Payà.

A la part que ara ocupen els jutjats hi havia una fàbrica de ceràmica.

Per tant, l’activitat comercial i podríem dir, de veïnatge de la ciutat romana d’Ilerda se centrava en la part baixa, entre la zona que va de la plaça Sant Francesc fins a final de Cardenal Remolins i pujant per carrer Democràcia fins a la zona de l’Auditori i és en aquesta àrea on s’han trobat més restes. Una de les quals s’ha parlat poc és la que podríem anomenar zona portuària, que s’ubicava on ara hi ha el palau de la Paeria.

De fet, les restes romanes trobades als soterranis d’aquest edifici públic corresponen als fonaments del que hauria pogut ser un magatzem portuari relacionat amb el port fluvial, i és que el riu Sícoris (Segre) va ser una important ruta de transport de mercaderies, molt especialment les que venien de la part de Tortosa o les que baixaven de la zona del Pirineu i anaven cap al Mediterrani. Però Ilerda tenia, per exemple, teatre, tan típic de les ciutat romanes? “Doncs si Ilerda tenia teatre o amfiteatre, entraríem en el terreny de les especulacions i hipòtesis. El que tenim clar és que no hi havia amfiteatre, almenys dins el recinte emmurallat de la ciutat”, afirma amb una contundència dubtosa Xavier Payà. En canvi pel que respecta al teatre, i donada la topografia de la ciutat, “un lloc fàcil per ubicar aquesta construcció hauria estat la part baixa del vessant del Turó on segles després creixeria el barri del Canyeret, però no n’hem trobat cap indici”, afegeix.En canvi, al vessant nord occidental proper a la porta del Lleó, “vam trobar les úniques restes de la muralla romana d’Ilerda construïda entre el finals de segle II a C i començaments de la centúria següent, un segle abans de l’obtenció de la categoria de municipi de dret romà en època del primer emperador Cèsar August”.

Una muralla que fa poques setmanes es va netejar i que necessita una actuació urgentíssima per a la seva conservació.Entre la plaça de Sant Joan i la Paeria és molt possible que s’hi ubiqués el fòrum, que era la plaça major de les ciutat romanes, un espai públic de reunió i de trobada on hi hauria el temple del que es conserva un capitell corinti que podeu veure al Museu de Lleida, la Basílica (palau de justícia) i la Cúria que era l’ajuntament. Precisament d’aquesta institució ens han arribat alguns noms que van participar en la seva administració.Sabem que Lucius Atilius, Caius Licinius i Gaius Marcus van ser regidors d’urbanisme (aedils) i van arribar a ser alcaldes (duovir).

De fet, el càrrecs d’alcalde o de regidor d’urbanisme eren dels més importants ja que, com ara, havien de vetllar pel bon funcionament de la ciutat, de les aigües públiques, etc.Del que s’ha anat trobat d’Ilerda, que és ben poc, hem de destacar, a banda de les termes, les restes del mercat (macellum) que estava al carrer del Carme, també la gran domus residencial de la zona de l’Auditori, les restes de la qual es poden visitar. Aquesta casa tenia 27 habitacions, dos grans patis i un hort que ocupaven una superfície de 1.200 metres quadrats.

La gran Domus residencial de l'Auditori.

No podem passar per alt altres cases importants de l’època, com la que hi havia al carrer del Carme número 17-19, que tenia bany privat, o la que ocupava la zona on hi havia la botiga Sfera, també amb bany privat, tot un luxe per a l’època. A la zona de l’avinguda de Francesc Macià es van trobar restes del que havia estat un forn de pa i en altres indrets propers com els carrers Magdalena, Carme, Democràcia, Anselm Clavé o Remolins restes d’habitacions d’altres cases romanes.La mala sort i el progrés de la ciutat van desencadenar que les vies del tren i l’estació es planifiquessin el 1860 sobre les restes de l’antiga necròpolis romana ubicada a banda i banda de l’antic camí de Corbins.

Una destrucció que es va completar l’any 1926, quan es va fer l’actual edifici de l’estació. Ben poc es va poder salvar de l’antic cementiri dels romans, alguns sarcòfags, taüts de plom, làpides, pedestals i mosaics recollits pels amants de la història de la ciutat i precursors de l’arqueologia gràcies als quals podem gaudir-los al Museu de Lleida.

I és que la conservació del patrimoni els segles XIX i XX, especialment, no eren una prioritat per als governants. Es buscava el progrés de la ciutat.

Un Hermes amb forma de Mercuri, l'única escultura

Corria l’any 1986. Ni tan sols existia el servei d’Arqueologia Municipal. Es va haver de dur a terme una excavació d’urgència, per part de la Generalitat, a l’avinguda Francesc Macià, a la zona de l’antic edifici de Telefònica, on van aparèixer unes restes de la ciutat d’Ilerda. En Xavier Payà encara estudiava i participava en aquesta excavació d’urgència dirigida per Teresa Reyes i Pepe Medina, ja que la mitjanera que donava al solar ja tenia algunes esquerdes i la promotora del nou edifici tenia pressa per cimentar. Es va treballar de divendres a diumenge, dia i nit i van sortir a la llum dues cambres del que havia estat un forn de pa de l’època romana.

“Vam trobar el molí per moldre el pa i en una cambra contígua moltíssims materials com llums d’oli i peces de ceràmica senceres que ens deien que aquell edifici va ser abandonat precipitadament cap a la segona meitat de segle III dC”, explica Xavier Payà, el qual té gravat el moment exacte en què es va trobar l’única escultura que es conserva d’Ilerda. “Anàvem molt de pressa, era de nit i érem 8 persones treballant en un espai d’uns 15 metres quadrats. De sobte, em vaig fixar en una pedra que ja estava a punt d’anar a la brossa i no em preguntis per què, la vaig agafar, la vaig girar i em vaig trobar amb el bust d’un Hermes representant el déu Mercuri. Em va envair una emoció difícil de descriure. Era una bogeria!”. El cap d’Hermes és una petita escultura toscament esculpida en marbre, plana per una cara ja que anava col·locada sobre una peanya o pedestal formant part d’una petita capella domestica, com les marededeus penjades a les parets sobre els capçals de llit de les nostres àvies, i és, encara avui, l’única peça escultòrica que s’ha trobat de l’antiga Ilerda.