La BSO de la màfia italiana

Per Es considera la sèrie

que va marcar un punt d’inflexió al món de les llargues narracions de ficció televisives. Des dels anys vuitanta que la petita pantalla semblava estancada en dos formats dels quals no era capaç de sortir: les

sitcoms

–comèdies gravades amb públic en directe de capítols curts i trames tancades– i els culebrots de sobretaula –nissagues de conflictes que s’encadenaven i creuaven al llarg d’incomptables temporades. Si els vuitanta i els noranta van estar marcats per sèries com

Els joves, Los problemas crecen, L’escurçó negre, El Príncipe de Bel-Air, Hotel Fawlty, Friends

o

Plats bruts

, el canvi de segle va començar amb un canvi de paradigma: les cadenes de pagament com HBO van invertir en sèries d’alta qualitat, amb temporades llargues i trames serioses i solvents.

The Sopranos

va ser el tret de sortida, avui en dia la llista és pràcticmaent interminable, amb fenòmens com

Lost

–la primera amb una legió de fans global– o

Game of Thrones

–la més cara de la història. Les televisions han mutat en plataformes d’internet i Netflix està conquerint espectadors a nivell internacional a un ritme frenètic.

, amb el malaguanyat James Gandolfini com a cap visible de tota la sèrie, va cuidar molt tots els detalls i la música no en va ser una excepció. La prova és aquesta llista que, segons el seu autor, recopila tota la banda sonora original. Més de 400 cançons que constitueixen un autèntic univers musical d’acord amb la complexitat de la sèrie. Com a original només tenien la música dels crèdits. la resta tot eren bandes: des de Morcheeba fins a Rocío Dúrcal passant per Garbage, Pink Martini, Chuck Berry o Sly & Robbie. Qui no podia faltar a la cita d’una sèrie sobre màfia italiana és Frank Sinatra, el mític

crooner

que sempre va viure als marges de la llei sense perdre el somriure.