La nova proposta
Una de les expressions que s’han fet recurrents en el món de les radiofórmules i que em generen aquell tipus de ràbia capriciosa i difícil d’explicar, és de la «nova proposta». Algun d’aquests artistes musicals del moment (reconec que en molts casos pot ser precipitat de qualificar-los d’artistes, però perquè ens entenguem ja va bé) treuen una cançó previsible o ballable o apegalosa, o tot alhora, destinada a l’èxit internacional, i el locutor no s’està de definir-la com la «nova proposta» del tal, o anuncia que a l’hora en punt donaran a conèixer en primícia la «nova proposta» dels tals, o que enceten nova franja horària carregadets de «les noves propostes» d’en tal i qual.
Miro d’entendre la inusitada cremor que em suscita la reiteració del sintagma, al qual prou que li veig la vocació d’engrescar o il·lusionar, i arribo a la conclusió que em molesta pel fet que connota una espècie, potser, d’utilitarisme? Els àmbits on m’imagino que la gent «proposa» són de la feina, de les obligacions, de la solemnitat d’una cosa pragmàtica que s’ha de dur a terme; diu el DIEC que proposar significa «indicar a altri (una cosa) perquè la faci, l’adopti, la resolgui, l’examini...», i jo no em veig adoptant o examinant una cançó, perquè bé que la destino a altres tasques diguem-ne més introspectives, intel·lectuals o sensorials. O és que em proposa una fórmula específica, concreta, que és la cançó, per ballar o divertir-me? En aquest cas, a les emissores amb què em topo que usen «la nova proposta» els he de respondre sempre que gràcies per proposar-m’ho, però passo.
La cançó no motiva, generalment, ni per divertir-me ni en el noble i seriós art de ballar. Em faria ràbia també per l’aire que traspua de provisionalitat? Cada dia en sorgeixen de propostes, si no t’agrada te n’oferim una altra, és el regne de la caducitat, de la successió accelerada, exactament com la nostra societat líquida.
És breu, és transitori, és consum ràpid, perquè la proposta no passa dels tres o quatre minuts. Avui és propi d’alienígena absolut suposar el que jo i els meus amics fèiem de joves: asseure’s a escoltar l’obra total d’entre quaranta minuts i una hora que durava un elapè. Allò no era una proposta, sinó una absoluta immersió. M’estalvio de contrastar la valoració d’una opció i de l’altra.
Qui sap si no em revolta, al capdavall, que darrere la «proposta» hi ha la ineluctabilitat, o pitjor, l’obligació que l’«acceptis»? No és una proposta, doncs, sinó una impostura hipòcrita. Ho dic perquè totes les «propostes» que s’escampen per les radiofórmules acaben indefectiblement i curiosa convertides en èxit, en grau variable però garantit. No calia que proposessis res, si de tota manera m’ho engaltaràs vulgui o no. Destinats som a ser xuclats per les imposicions uniformitzadores disfressades de «propostes». Qui va dir lliure?
