Com nens que juguen
Vaig acabar de llegir fa uns dies Les vuit muntanyes de Paolo Cognetti, la novel·la que fa quatre anys va aparèixer a l’editorial Navona en català i que venia avalada per un èxit esclatant de vendes i crítica a Itàlia i a tot Europa, a més d’haver guanyat uns quants premis de prestigi. Faig tard, però l’avantatge que m’ha suposat el retard és que ha coincidit amb la notícia que s’acaba de presentar al Festival de Cannes la pel·lícula basada en el llibre, abans d’assabentar-me fins i tot que l’havien estat rodant, amb la qual cosa l’espera per veure-la haurà quedat acotada a uns pocs mesos.
Donaria per un altre article les raons per les quals la història en llibre va agradar tant. Ja ens hi recrearem si se’ns fa avinent un dia. Ara em convé explicar que tot el circumloqui de caràcter personal ve a tomb perquè em reca d’explicar la difícil dialèctica, dins els gustos i les expectatives, que es produeix entre obres literàries i les corresponents adaptacions cinematogràfiques. Hi ha qui, pel que fa a les lectures que els han entusiasmat, prefereixen no mirar-ne cap versió en cine, i d’altres en qui l’entusiasme es redobla, fins a límits a vegades paroxístics, per la simple notícia que l’estan rodant. Sovint són els que surten de les sales més amargament frustrats.
Jo no puc evitar alinear-m’hi, assumint el risc que m’hagi d’enfadar. Contràriament a la tendència de voler evitar les versions de cine d’obres literàries importants, fonamentada en la convicció comuna que una pel·lícula sempre desmereix respecte al llibre que ens ha extasiat i indefectiblement provoca una decepció, friso per veure-les. Soc capaç de sostreure’m de la gran por larvada dels lectors entusiastes, que temen que la representació concreta de la història per part d’unes ments més significades –director, guionistes– s’imposi i invalidi la forma que havia adoptat en la imaginació lectora. Ben lluny d’això, sento una curiositat delerosa per veure quina forma i aparença possibles es dona als personatges que hi orbiten, i a l’èpica o la lírica concretes que l’animen. Com es concreta la pressuposada flaca de director, productor o guionistes pel llibre, que deu ser una flaca germana de la meva.
Em va passar, què sé jo, amb Doctor Givago o El senyor dels anells. Si ara em ve de gust veure com es plasma en pantalla Les vuit muntanyes –diguem-ho ràpid: la història d’una amistat al llarg dels anys entre dos homes en el marc natural, agrest i esbalaïdor dels Alps italians– només és per la pulsió del nen que vol veure obrat el miracle de trobar una història, que havia residit dins el món interior de la imaginació, escampada per una fotografia físicament inapel·lable i concentrada en uns personatges en els quals constatem carn i ossos. Un miracle que algun amic, potser nen com nosaltres, ha trobat oportú d’oferir-nos.
