Poders incòmodes

Des de la publicació

de l’icònic

Watchmen

a mitjans dels anys vuitanta, la gran novel·la gràfica guionitzada per Alan Moore en la qual es revisa tot el món dels superherois des de la mateixa factoria DC Comics, els superpoders ja no són només energies sobrenaturals en mans de personatges compromesos amb l’execució del bé. Des d’

El Rayo Mortal

de Daniel Clowes fins a

Misfits

de Howard Overman, són incomptables les novel·les, còmics, sèries o pel·lícules que han tractat les pulsions de l’adolescència a través de la gestió de poders que escapen a la raó. Convertida sovint en metàfora de l’energia incontrolable que caracteritza l’adolescència, la força sobrehumana amb la qual han de bregar els personatges no acostuma a dur cap llibre d’instruccions. Com tampoc el pas a la vida adulta i la pèrdua de la innocència.

Sydney és una adolescent confosa, introvertida i descol·locada que pot provocar intensos maldecaps a les persones que no li agraden. Situada a la típica petita ciutat del mig-oest nordamericà (institut massiu, equip de football, treballs precaris, fumetes inadaptats i barris residencials de classe obrera), la novel·la s’endinsa en les pors d’una adolescent incapaç de comprendre’s a ella mateixa, bloquejada en la recerca d’una sortida al món asfixiant en el qual ha de sobreviure sense saber exactament per què.

Frosman, autor que ja va portar les frustracions adolescents a

The End of the Fucking World

, ens presenta una noia crua que malda per sentir-se acompanyada. Una adolescent que defuig les figures adultes per buscar el pare en qualsevol que no respongui a l’estereotip previsible. Amb el dibuix simple i efectista que el caracteritza, amb un blanc i negre de línia clara i matisos austers, Frosman se centra sobretot en els personatges i les seues accions, contextualitzant-los només quan és estrictament necessari per desenvolupar l’acció.

Segons anuncia la mateixa edició en portada, Netflix té previst convertir

Esta mierda me supera

en una sèrie de la plataforma.