x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

PENSAMENT

La cabana de fusta

  • ANDREU LONCÀ
Actualizada 29/03/2021 a las 16:42
La cabana de fusta

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© La cabana de fusta

SEGRE
La cabana de fusta

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© La cabana de fusta

SEGRE

En la seua

manera d’escriure, Annie Dillard pensa que les paraules poden ser com el pic d’un miner, com la gúbia d’un ebenista, com la sonda d’un metge, com l’aixada d’un pagès, com la fulla d’afaitar d’un forner quan ratlla el pa a punt de coure. L’escriptura com a eina epistemològica.

En la seua

manera d’escriure, Annie Dillard pensa que les paraules poden ser com el pic d’un miner, com la gúbia d’un ebenista, com la sonda d’un metge, com l’aixada d’un pagès, com la fulla d’afaitar d’un forner quan ratlla el pa a punt de coure. L’escriptura com a eina epistemològica.

És el començament d’una obra el que l’escriptor elimina. La versió final està feta sobre les versions primerenques, i les cobreix.

Viure escrivint

, que suara ha traduït Alba Dedeu, a L’Altra Editorial, pot ser entès com un autèntic tractat d’escriptura

sui generis

per a escriptores i novel·listes, emperò en el sentit que aquesta línia de paraules que anomenem literatura sol buscar una observació precisa i natural: el vol de les abelles cap al rusc, el moviment dels cucs brillants al llarg d’una tija, per explicar alguna mena de veritat sentida: salta, salta d’una vegada! No et quedis atrapat en aquesta ratlla!

Viure escrivint

parteix d’una dedicació a temps complet a l’escriptura en la tradició filosòfica d’escriure enmig de la natura: ara en una cabana al mig d’un bosc sentint els cants de l’ocellada i el silenci del vent, ara en una illa remota vora una mar abissal, sentint la distància dels ruscs humans, ara en una casa assolellada davant del mar, fora de les convencions de la seua condició de sapiens. Perquè allò que l’autora destaca és la llibertat profunda de l’escriptora: ella decideix el seu temps d’escriptura, el seu tempus i la seua relació íntima amb la veritat dels seus textos. Els ordena segons un ritme intern no pas pensant en com organitzarà l’examen del curs.

La mateixa llibertat íntima li és atorgada al llegidor que segueix la veu feble de l’escriptura. (Magnífica la comparació amb el cinema i la tele que estimulen els sentits d’una manera intensa, cosa que mai pot fer la línia de paraules).

Per situar-nos: no és pas la tradició francesa de l’escriptor que es confronta amb una veritat social, del seu grup social o nació, sinó amb la individualitat humana, molt endins de la natura humana singular.

La manera d’escriure assagística d’Annie Dillard és poc escolar, gens acadèmica car no afirma idees defensades per tothom sinó que compon línies de paraules per cercar noves veritats. És per això que no es deixa resumir en una ressenya.

T’obliga a cercar en tu mateix les parets mestres de la teua existència, és a dir, d’allò que havies escrit i et semblava el més essencial, i n’has de prescindir.

Una cita d’Emerson, “ningú no sospita que els dies siguin déus”, ens orienta en la lectura personal d’unes idees que no són generals: ningú sospita que els seus dies siguin poderosos i plens de qualitats divines. “El jove reuneix els seus materials per construir un pont fins a la lluna –cita Thoreau–. Al final, l’home de mitjana edat decideix utilitzar-los per fer una cabana de fusta.”

És el començament d’una obra el que l’escriptor elimina. La versió final està feta sobre les versions primerenques, i les cobreix.

Viure escrivint

, que suara ha traduït Alba Dedeu, a L’Altra Editorial, pot ser entès com un autèntic tractat d’escriptura

sui generis

per a escriptores i novel·listes, emperò en el sentit que aquesta línia de paraules que anomenem literatura sol buscar una observació precisa i natural: el vol de les abelles cap al rusc, el moviment dels cucs brillants al llarg d’una tija, per explicar alguna mena de veritat sentida: salta, salta d’una vegada! No et quedis atrapat en aquesta ratlla!

Viure escrivint

parteix d’una dedicació a temps complet a l’escriptura en la tradició filosòfica d’escriure enmig de la natura: ara en una cabana al mig d’un bosc sentint els cants de l’ocellada i el silenci del vent, ara en una illa remota vora una mar abissal, sentint la distància dels ruscs humans, ara en una casa assolellada davant del mar, fora de les convencions de la seua condició de sapiens. Perquè allò que l’autora destaca és la llibertat profunda de l’escriptora: ella decideix el seu temps d’escriptura, el seu tempus i la seua relació íntima amb la veritat dels seus textos. Els ordena segons un ritme intern no pas pensant en com organitzarà l’examen del curs.

La mateixa llibertat íntima li és atorgada al llegidor que segueix la veu feble de l’escriptura. (Magnífica la comparació amb el cinema i la tele que estimulen els sentits d’una manera intensa, cosa que mai pot fer la línia de paraules).

Per situar-nos: no és pas la tradició francesa de l’escriptor que es confronta amb una veritat social, del seu grup social o nació, sinó amb la individualitat humana, molt endins de la natura humana singular.

La manera d’escriure assagística d’Annie Dillard és poc escolar, gens acadèmica car no afirma idees defensades per tothom sinó que compon línies de paraules per cercar noves veritats. És per això que no es deixa resumir en una ressenya.

T’obliga a cercar en tu mateix les parets mestres de la teua existència, és a dir, d’allò que havies escrit i et semblava el més essencial, i n’has de prescindir.

Una cita d’Emerson, “ningú no sospita que els dies siguin déus”, ens orienta en la lectura personal d’unes idees que no són generals: ningú sospita que els seus dies siguin poderosos i plens de qualitats divines. “El jove reuneix els seus materials per construir un pont fins a la lluna –cita Thoreau–. Al final, l’home de mitjana edat decideix utilitzar-los per fer una cabana de fusta.”

Etiquetas
Descubrir
Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre