SEGRE
CARTA AL DIRECTOR

CARTA AL DIRECTORSEGRE

Creado:

Actualizado:

SR. DIRECTOR:

Algú em dirà que comparo dues situacions ben heterogènies. Prou que ho sé. Tot seguit em justifico, però. L’eslògan més repetit del Maig de 1968 fou el que he situat al títol: “Prohibit prohibir.” Per contra, a casa nostra –estatalment i autonòmica– la mateixa dita pesa com una llosa en la situació de pandèmia. ¿Algú em pot dir si no es gestiona gairebé tot l’entrellat basant-se en el “si l’encerto l’endevino?”

Primer, tothom criticava –amb força raó, de ben segur– la miopia política i sanitària de la presidenta de la Comunitat de Madrid. Ara, un es pregunta si ho fa millor el govern basc, el valencià, el gallec o vés a saber. La disparitat de decisions i el desgavell continuat de normes contradictòries esparvera i desorienta la ment més pacífica.

Bo i mirant l’entorn en qualsevol vessant, convenim que tot és un llast. La gestió del coronavirus per part de govern entre PSOE i el seu soci Podem frega el desgavell. Tot just fa tres mesos, en Sánchez es vantava d’haver derrotat el virus, exhortant la ciutadania a sortir alegrement al carrer, a festejar-ho. De sobte, s’ha tret un conill de l’aixella i ha “parit” un ménage à deux (estat d’alarma i toc de queda, alhora), en règim de co-governance. Al·lucinant!

Que no oblidi que Espanya encapçala el rànquing mundial de països amb un percentatge d’infectats més alt en referència a població. Tot un exemple d’inoperància, demanant a la ciutadania esforç rere esforç. Encara vull trobar un sol exemple de polític que hagi tingut un sol “detall” d’empatia envers el sofert contribuent. La darrera baula de la cadena sempre paga els plats trencats i s’estreny el cinturó. Els qui són dalt de la trona viuen més bé que Déu. Sobretot, econòmicament.

Em sembla perfecte que es reclami la corresponsabilitat de la gent. En Miquel Sàmper (conseller d’Interior de la Generalitat) emprava el concepte empatia. Certament, mostra un tarannà menys tens i provocador que el seu predecessor en el càrrec, Miquel Buch. Vull pensar que una gran majoria de la població s’ha comportat de forma exemplar. La “cultura del botellón” ha anat a mans d’uns pocs tarats. Fets com aquests són els que ajuden a escampar el virus. A acréixer la por, pànic i paüra de la majoria de mortals. Això sí, comencen a elucubrar i deixar anar “floretes” (amenaces?), com que estan considerant –per exemple– establir confinaments de cap de setmana. Crec que l’esguerren. Menys llufes i més eficiència. “Res, non verba!” No cal que els veiem –dia sí i dia també– a tots i cadascun dels platós televisius i estudis radiofònics dels mitjans de comunicació del país… Garlar per no dir res no equival a pencar-la. La tasca, el treball, la feina de “gruar” vénen donats pel clavament de colzes a la taula del despatx. Després, ja l’interpretarem i valorarem d’acord amb les decisions que s’arribin a prendre. Deixant-se assessorar pels epidemiòlegs i sanitaris entesos en la matèria.

Sense que serveixi de precedent, goso recordar-los que –contra el criteri dels mateixos lletrats del parlament català– el govern de la Generalitat va tirar pel dret en la convocatòria del primer d’octubre de 2017. Més que res per tal que no cometin vells errors, ara.

De passada, si pot ser que m’expliquin el motiu pel qual no s’atura del tot l’esport professional (futbol, bàsquet, motociclisme, fórmula 1, tennis, golf...) Si més no quan –oh sorpresa!– se li tallen les ales a la pràctica de l’esport amateur. Tal vegada la resposta és pels guanys econòmics que comporta el primer? Si és així, ho consideraria de jutjat de guàrdia.

Es prohibeixen les reunions de més de sis persones. Que no ho estaven, ja, abans? Controlant exhaustivament les xarxes socials, no hauria estat possible impedir/prevenir botellons que ja tenien el semàfor vermell? Els compensa/ tranquil·litza el benefici financer que se’n treu en base a les fortes sancions imposades? També em plau citar, ací, l’afirmació de Sàmper (dia 25): “En una fase inicial, no aplicarem mesures coercitives”, ànim purament recaptatori.

Al segle passat, fa cinquanta-dos anys, “prohibit prohibir” podia tenir sentit. A hores d’ara, guillotina les empreses, el comerç, la cultura i l’activitat econòmica. És letal.

tracking