SEGRE

Creado:

Actualizado:

Dels nombrosos decessos recents d’amics i coneguts, la majoria no hauran sigut causats per les microscòpiques bestioletes coronades, sinó per d’altres malalties reconsagrades, que han anat fent el seu curs sense treva, indiferents al patiment col·lectiu, amb un plus de crueltat per les tràgiques circumstàncies.

Amb l’amic Miquel Àngel Estradé, que ha sigut alcalde de les Borges, diputat i senador, feliçment reconvertit ara en novel·lista prolífic, comencem a enumerar, tot sopant a casa seva –la Lurdes ha preparat un refrescant tàrtar d’alvocat i tomaca i un gustós llobarro salvatge amb gambes– els coetanis amb qui compartíem amistat o coneixença que ja han passat avall. La llista és tan llarga que ens aboca a seguir bevent, si bé no tant en el meu cas perquè després hauré de conduir i els alcohols de grau em provoquen coragre.

Corglaçat, doncs, però no coragrejat, m’assabento de la defunció de Rosa Maria Pelegrí, més o menys de la nostra lleva. Quan teníem quinze o setze anys, la Pelegrí era una noia guapíssima, amb un cos que tallava l’alè: un autèntic mite generacional. Recordo una avorrida tarda d’entre setmana d’agost que amb un company de colla, l’Aritzeta, mort fa ja temps, vam anar caminant des d’Arbeca fins a les Borges –sis quilòmetres d’anada, sis més de retorn– amb l’únic objectiu de veure-la, una remota i vana esperança. Aleshores érem tan immadurs que de les dones només en preníem en consideració la bellesa física, no pas els mèrits morals o intel·lectuals que hem après a valorar amb l’edat. S’ho creuen? Bé, deixem-ho córrer. Tampoc no cal passar per més cínics del compte. Aquell vespre, havent fet uns quants tombs infructuosos a les basses del Terrall i llepat fins al palet un coyote de vainilla i maduixa de cal Polero, tornàvem al poble amb la cua entre cames, tal com era de preveure. Una manera de matar les hores com qualsevol altra.

Un altre ídol vivent femení dels adolescents arbequins que estudiàvem als frares de les Borges era la Júlia Viaplana, que tothom anomenava Julita i no era rossa sinó morena. Li pregunto a l’Estradé què se n’ha fet, perquè tampoc no hi he tornat a coincidir. Diu que després de llicenciar-se en psicologia a Barcelona se’n va anar a Saragossa i no se n’ha sabut gaire més. Passat quasi mig segle, no la reconeixeria, ni ella a mi, és clar, suposant que s’hi hagués fixat mai...

tracking